dissabte, 8 d’octubre de 2011

Dos contes del taller d'impremta que feia a l'escola La Sínia!

A partir de la conversa que vam tenir l'altre dia passejant pel bosc, vaig recordar un conte que vam escriure en un dels tallers d'impremta que havia fet quan treballava a l'escola La Sínia. El vaig cercar i, per sort, el vaig trobar doncs, de tots els contes que vam fer, només en tinc dos perquè tots els demés es van quedar a l'escola, tret del conte que, cada nen/a, se'n duia a casa seva, i no sabia segur si El bosc en perill era un dels que jo m'havia quedat de record!
L'hem estat mirant i llegint amb l'Henoch i el Pau i els ha fet gràcia saber que aquest conte el van fer els/les meus/ves alumnes quan jo feia de mestra en una escola. Els he explicat que és una impremta i com els fèiem perquè els ha estranyat que la lletra i els dibuixos fossin tan "raros", com ha dit l'Henoch. Els he explicat que el text l'havíem de muntar sobre una planxa metàl·lica, ajuntant unes petites peces que tenien gravada, cada una, una lletra al revés, amb les que formàvem les paraules, per escriure el text i, posteriorment, poder imprimir-lo. Els he explicat també perquè les lletres de les peces estaven al revés i ho han entès ràpid car és el mateix que passa amb els tampons que tenen per fer estampacions. Una feina acurada però que agradava molt als nens i nenes del taller perquè convertien en un conte imprès, aquell conte que havien inventat, entre tots, les dues primeres sessions del taller.
Com que en conservava aquest parell i els he trobat, transcriuré el contingut d'ambdós malgrat un d'ells no parli del bosc sinó de la gelosia que passen alguns nens/es quan neix el primer germà o germana i senten que ja no reben el que rebien abans de l'arribada del nouvingut/da. En aquest taller, creàvem els contes entre tots i totes, a partir de les propostes i idees que els nens/es aportaven fruit de les seves inquietuds i/o neguits, les quals, quan no hi havia prou acord, es votaven o, a vegades, es fusionaven en una mateixa història (això depenia del grup del taller i del que volien fer; 15 nens/es: 7 de 3r i 8 de 4t de primària)
El bosc en perill  
Hi havia una vegada un bosc, que fa molts i molts d'anys era frondós i bonic, on hi vivien molts animals però, ara, estava en perill perquè havien vingut uns homes amb unes màquines de ferro.
Quan les màquines van començar a tallar arbres, els animals, espantats, van fugir al centre del bosc i es van barallar amb els animals que ja vivien allà.
Un dia, un follet màgic que vivia en aquell bosc va sentir uns sorolls estranys. Va investigar i va veure que els animals anaven a bufetada neta.
El follet es va alarmar i va anar corrent a buscar el mussol savi per a què li expliqués el que passava. Pel camí, va veure que unes màquines horroroses estaven destruint el bosc i va córrer encara més ràpid.
Finalment, va arribar al roure on estava el mussol savi i aquest li va explicar que els animals s'estaven barallant perquè uns homes estaven destruint el bosc. Calia trobar una solució!
El mussol va fer un crit molt fort i després va dir a tots els animals: Pareu de barallar-vos i ajudeu-nos!
- Com podem ajudar?- Van preguntar intrigats?
- Doncs descaragolant les rosquilles (cargols) de les màquines!- i així ho van fer.
El follet va fer una poció màgica amb un bolet i va convertir totes els rosquilles en arbres i flors!
I qui no s'ho vulgui creure que es posi dins d'una carbassa i que surti a ballar a la plaça!
La família dels Titís
Fa molts anys, en un racó de la selva amazònica, hi vivien una parella de Titís. El 30 de gener del 1874, van tenir un fill i li van posar Làquebet.
En Làquebet era molt feliç però també molt consentit perquè sempre feia el que volia. Li agradava fer tonteries i els pares li reien les gràcies. Sempre jugaven amb ell i cada diumenge el portaven a algun lloc. 
Una nit, quan en Làquebet tenia 5 anys, va sentir que la mare li deia al pare que estava embarassada.
Quan va néixer en Tin, el seu germà, els pares ja no estaven tant amb en Làquebet. Ell, per a cridar l'atenció, feia moltes tonteries però els pares ja no li reien les gràcies com abans i el renyaven. De sobte, li van donar moltes responsabilitats i el van fer sentir gran de cop.
En Làquebet se sentia sol, els pares ja no tenien tant de temps per a jugar amb ell. Tampoc tenien temps per a sortir.
En Tin, un dia, va trencar un gerro del Brasil però els pares van donar la bronca a en Làquebet.
Cada vegada feia més tonteries però no li feien cas. Un dia es va posar a plorar molt desconsolat. Per sort, els pares es van adonar que en Làquebet estava molt i molt trist i van reflexionar.
Van parlar tots plegats i tot va tornar a ser com abans. Bé, ben igual no perquè en Làquebet ja tenia un nou amic, el seu germà Tin. FI.
Com podeu observar en ambdós contes, els nens i les nenes, quan són petits tenen les coses més clares i són més sincers perquè encara no els fa tanta por expressar el que pensen i el que senten com, posteriorment, els passa, a mesura que es fan grans i s'han de comportar, socialment, com ho fan els adults. Pocs i poques són els que en créixer mantenen aquesta innocència, sinceritat i bons sentiments! ¿Por qué será, será? 

divendres, 7 d’octubre de 2011

Anem a fer "classe" al bosquet de la riera!


Ahir pel matí, després d'haver jugat, endreçat, fet net a casa i donar menjar i beure als animals, vam agafar les llibretes, els llapis i la càmera de fotos per anar al bosc de la riera a observar i dibuixar els canvis que provoca la tardor en la seva vegetació. 
El Daniel ens va voler acompanyar i el Saül va preferir quedar-se per preparar-nos cigrons amb bacallà per a dinar car li agrada molt cuinar i, a més, té molta traça elaborant els àpats; els cigrons d'ahir li van quedar exquisits, tant que ens els vam menjar, en un tres i no res, després de l'excursioneta i la tan agraïda dutxa!
L'Ena també va venir amb nosaltres i es va portar molt bé, com sempre.









Mentre passejàvem vam parlar, entre altres coses, de per què s'ha empetitit tant el bosc a mesura que la urbanització, on vam comprar la casa quan el  Daniel tenia 6 mesos, s'ha anat engrandint perquè al llarg d'aquests 20 anys no han parat de tallar arbres per construir-hi cases i més cases i per asfaltar  tots els carrers!
També vam parlar de com en són de desconsiderades i poc polides les persones que llencen plàstics i porqueries pel bosc, tot embrutant-lo i posant-lo, contínuament, en perill perquè, per algunes zones, està força brut i mal cuidat.
Després de caminar i córrer una estoneta, vam aturar-nos per descansar i per observar els arbres que ens envoltaven, per veure quins eren de fulla perenne i quins de fulla caduca, com l'alzina i el roure que malgrat donar el mateix fruit, l'aglà, tenen les fulles diferents en la forma i en el to del verd. Les de l'alzina, a més, són perennes com el seu nom en anglès ens recorda perquè no ens en oblidem evergreen oak i perquè no ens confonguem amb el roure oak que les té caduques.

El Pau es va asseure en una "cadira" que van improvisar ell i el Daniel per dibuixar dos arbres, jovenets i molt junts l'un de l'altre, que li van cridar l'atenció de seguida que els va veure: un pi ben verd i un roure ben daurat!
Abans de tornar cap a casa, els tres germans van estar fent de felins, com deia el Pau, tot enfilant-se en els arbres per saltar, reptar i fer equilibris. El Pau, més bellugadís i inquiet, no va parar d'enfilar-se i saltar amb el Daniel; l'Henoch, en canvi, va saltar poquet perquè va preferir fer una estoneta de ioga, com ell expressà perquè se sentia molt bé, còmode i segur dalt del tronc i volia fer postures estàtiques i respiracions profundes per escoltar millor els sons del bosc i notar més l'olor de la terra i les plantes.
 
De tornada cap a casa, el Pau va voler fer fotografies per fer un slide ben xuli pel bloc. És aquest que veureu a continuació. L'altre que ve després conté les altres fotografies que vam fer, durant la sortida, entre el Daniel i jo. La música del segon slide és de la pel·lícula Princess Mononoke de Hayao Miyazaki i el compositor és Joe Hisaishi.





dijous, 6 d’octubre de 2011

A vegades, els pardals ens visiten!!!!

A vegades, els pardalets ens visiten i entren al menjador de casa. Quan això passa, ens posem molt contents perquè és quelcom que ens agrada molt a tots!
El primer que fem és obrir totes les finestres de bat a bat perquè no topi amb els vidres quan vulgui sortir car, alguna vegada, ha passat i sap molt de greu perquè el cop els espanta i desorienta.
Després ens dediquem a observar-lo, amb molta prudència i sense fer soroll per no espantar-lo i perquè ell se senti en confiança i vulgui apropar-se a nosaltres. Una vegada, només una però, el pardal que ens va entrar se'm va posar, ell sol i un parell de vegades, al dit cor que sempre els ofereixo i, per a mi, va ser un regal, quelcom màgic i molt emocionant que, encara, no m'havia passat mai; l'Henoch i el Pau estaven tan emocionats com jo però el Daniel i el Saül estaven bocabadats car no se'n sabien avenir de que allò, que només veien en dibuixos, estigués passant davant de les seves narius!!!

Sempre deixem que intentin marxar per ells mateixos, tot gaudint i gaudint-los durant la seva estada mentre estan tranquils perquè quan ja volen tornar a alçar el vol i sortir cel enllà, es comencen  a posar nerviosos si  no troben la sortida, aleshores, els hem d'ajudar, fent-los anar cap a un racó per agafar-los, amb molta cura per no fer-los mal, i poder-los treure al porxo per a deixar-los anar lliures cel amunt!!!!
L'Henoch i el Pau, així com el Daniel i el Saül, tenen la sort de haver-ho fet en vàries ocasions i des que eren ben petits i,... és quelcom que els agrada molt, molt, molt!!!!




dimecres, 5 d’octubre de 2011

Carta abierta para familias que educan en casa!


Carta abierta
A quien pudiera interesar;
La sentencia del Tribunal Constitucional de diciembre de 2010 ha trastocado la situación de quienes educamos, de una u otra manera, asociados o por libre, fuera de la escuela oficial. La sentencia ha producido cambios en la percepción y actuación de las autoridades y de la sociedad sobre nuestras opciones educativas. Ahora más que nunca es el momento de estar unidos y trabajar juntos para decidir cómo vamos a afrontar la nueva situación.
Dada la gran diversidad que nos caracteriza es muy importante que juntos busquemos consensos para precisar dónde estamos y hacia dónde queremos ir, sin excluirnos ninguno de nosotros.
Para encontrar estos consensos, pensamos organizar reuniones locales el fin de semana del 22 y 23 de octubre. De estas reuniones deberían salir delegados que expongan los argumentos e iniciativas planteados en una reunión general que tendría lugar en el centro de la península en fecha aún por concretar.
Es un momento importante que requiere de la implicación de todos y todas, porque todos y todas contamos en el movimiento y a todos y todas se nos debe tener en cuenta para lograr claridad y fuerza como colectivo.
Para informarte o sugerir ideas visita el blog http://reunioneslocalessinescuela.blogspot.com se pondrá la fecha, lugar y hora de las reuniones territoriales y si puedes, colabora con la organización, nos haces falta. Para ello ponte en contacto con reunioneslocales2011@gmail.com.
Difunde esta información a cuantas personas pudieran estar interesadas para que nadie se quede sin voz. Es la hora de sumar voluntades.
Gracias, Daragh


Daragh és l'actual president d'ALE (Asociación por la Libre Educación) 

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Tractament i ensenyament/aprenentatge dels coneixements, pròpiament dits acadèmics, a casa nostra.


Cada dia que passa, em sento més contenta i orgullosa de poder transmetre als meus fills els coneixements acadèmics (que, en teoria, s’aprenen a l’escola) des de l’harmonia i la calma perquè puc atendre’ls directament, atenent a les seves necessitats immediates i als seus progressos, diaris i individuals, sense pressions burocràtiques ni horàries cosa que es reflecteix en els seus resultats donat que són molt positius perquè treballen molt a gust i assimilen molt ràpid els aprenentatges.
El fet d’estar a casa que és el seu espai, el que coneixen, estimen i en prenen cura per mantenir-lo acollidor i agradable, per exemple, els dóna molta seguretat i equilibri perquè viuen en harmonia sense experimentar ni saber que és l’estrés, amb la qual cosa, els seus aprenentatges s’afavoreixen perquè els integren adequadament, en funció dels seus propis interessos i dels moments que ells escullen, segons les ganes o estat d’ànim, per a fer les diferents activitats tant si són proposades com si són naturals i espontànies, és a dir, pensades i creades per ells mateixos
El poder oferir-los una atenció individualitzada i directa em permet fer un treball més complert, lúdic i manipulatiu per tal de que entenguin més els conceptes i els procediments per arribar a obtenir els resultats, aplicant el raonament lògic i no pas una mecànica memoritzada, que molts nens/es a l’escola apliquen però no entenen, per arribar a les solucions. En matemàtiques, per exemple, de la mateixa manera que passa amb el treball sistemàtic de les llengües, els resultats són més òptims i s’integren més quan entenen el què fan (procés) i el per què ho fan donat que, d’aquesta manera, en comprenen la finalitat i la utilitat d’adquirir i assimilar aquest tipus de coneixements i això els afavoreix la motivació i l’interès d’aprendre.
L’Henoch, aquests dies, està treballant la multiplicació i, per ell, és quelcom fascinant perquè descobreix, entén i assimila el concepte, tot aprenent a utilitzar més l’àbac i valorar-lo perquè en pren consciència de la seva utilitat:
- Ara sé perquè el Kowalski (Pingüins de Madagascar) fa servir tant l’àbac – diu entusiasmat mentre calcula el resultat de les operacions que fa.
Entusiasme que motiva al Pau a voler aprendre més i a esforçar-se per a entendre nous conceptes malgrat sigui encara petit per a assimilar-los completament.
Aquesta metodologia de treball, més individualitzada i manipulativa, és poc viable a l’escola perquè les ràtios són molt altes, encara, i continuen havent-hi mancances pel que fa a recursos humans. A més, el fet d’haver de passar tantes hores a l’aula (espais petits tenint en compte la quantitat de persones que els ocupen) asseguts/des a les cadires, acumulant esgotament, no afavoreix gens el bon desenvolupament físic ni intel·lectual dels alumnes perquè no és gens saludable ni natural passar tant de temps en un mateix lloc tantes persones i en actitud reprimida i estàtica perquè, se suposa, que a classe s’ha d’estar quiet, atent i en silenci car som molts i ens hem de respectar!!!!
Us heu preguntat mai per què tants nens/es surten tan esverats, exigents i esperitats de l’escola cada dia? I si, a més a més, els afegim el menjador i/o canguratges, encara manifesten més hiperactivitat perquè són massa hores tancats en el mateix edifici sense poder veure ni estar atesos per les seves famílies que, en el fons i en realitat, és el que més necessiten per tenir seguretat, equilibri emocional/psíquic/físic, benestar, salut i estabilitat en el present i en el futur. 







diumenge, 2 d’octubre de 2011

Jocs d’expressió i dramatització amb disfresses


Tenim un bagul ple de disfresses perquè ens agrada molt, sobretot al Pau, disfressar-nos. Ens inventem històries amb personatges imaginaris, imitem personatges de dibuixos i/o interpretem situacions anteriorment viscudes per nosaltres i ens ho passem d’allò més bé fent teatre i pallassades.
Hi ha qui afirma que disfressar-se és una necessitat bàsica de totes les persones perquè diverteix, ajuda a desinhibir-se i permet identifica-se més amb el paper que es vol interpretar.
Actuar per representar diferents rols, tot expressant-se dramàticament en funció dels mateixos, és quelcom que sorgeix de la pròpia espontaneïtat humana; espontaneïtat que anem perdent, a mesura que ens fem grans, perquè les nostres expressions gestuals i corporals, els nostres moviments propis i espontanis, la manifestació i l’exteriorització dels nostres sentiments,..., es veuen condicionats i reprimits pels convencionalismes socials i la pressió que la societat, sobretot la de les persones que conformen l’entorn immediat que ens envolta, exerceix per a què assimilem i incorporem en les nostres actituds aquests convencionalismes i normes establertes i marcades per la societat occidental.
Disfressar-se motiva i ajuda a desenvolupar aquest potencial creatiu i espontani perquè permet actuar i exterioritzar els sentiments personals i les fantasies imaginaries i creatives pròpies mitjançant l’expressió oral i l’expressió corporal (dramatització), tot fomentant el descobriment i el desenvolupament d’aquestes capacitats creatives innates.
El joc d’expressió, espontani i improvisat, és un mitjà per exterioritzar vivències i sentiments (positius o negatius), de forma fàcil i lúdica, sense tècniques, guions ni assajos amb la qual cosa serveix de teràpia per alliberar tensions psíquiques i recuperar l’equilibri doncs permet, per exemple, transformar situacions vivencials que han pogut ser angoixants o conflictives en situacions divertides que ens fan riure perquè repeteixen, tot interpretant-la, aquella situació que van viure però des de la calma i la lliure elecció dels records.
És un joc totalment lliure que fomenta el respecte propi i d’altri perquè cadascú decideix el seu rol o personatge en funció del seu estat d’ànim, sense imposicions; cadascú actua per a si mateix/a expressant-se tal i com se sent; cadascú respecta les idees i interpretacions dels altres; tots/es podem ser actors o bé espectadors segons ens vingui de gust.
Aquesta activitat potencia la naturalitat, la sensibilitat i la capacitat de crear i expressar-se lliurement, tot desenvolupant les capacitats intel·lectuals, psicològiques i físiques que els permeten conèixer el seu cos, tant interiorment com física, i les seves limitacions per poder superar-les. També desenvolupa les capacitats afectives i emocionals perquè fa exterioritzar els sentiments, la imaginació i la capacitat pròpia per inventar i crear situacions de joc harmòniques, cooperatives i respectuoses en un context familiar (en el nostre cas) on no hi ha repressió i la por a expressar-se, per tant, no existeix. Aquest marc positiu i familiar els ajuda a mantenir l’equilibri entre la intel·ligència, la sensibilitat i el cos.
El joc d’expressió acordat, permet fer activitats conjuntes on les idees, suggeriments, propostes i normes es decideixen entre tots perquè l’adult no pauta ni dirigeix sinó que coordina, motiva, observa, escolta, prepara els materials, si calen, fa de mediador en cas d’haver-hi conflicte, valora les aptituds de cada un/a sense comparar, anima, ensenya a respectar i respectar-se, ensenya a coordinar-se, fa suggeriments de millora i ajuda a superar les dificultats.
Un joc d’expressió acordat que ens agrada molt és posar música i ballar fins que el o la que fa de DJ atura la música, aleshores, ens quedem immòbils fins que torna a sonar i així, entre música i un temps de silenci, anem ballant i fent d’estàtues amb postures rares que ens fan riure i, fins i tot, perdre l’equilibri!!!! És molt divertit!

Ens disfressàvem quan érem ben petits


Quan vam ser més grans


I encara ens disfressem quan ens bé de gust!



Ah! I gairebé totes les disfresses ens les fem nosaltres i la mama, així les podem fer al nostre gust i com les volem!

ADÉEEEU!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...