dilluns, 26 de setembre de 2016

Manetes artesanes i "màgiques"!

Quan hem de fer un regal, procurem elaborar-lo nosaltres car el podem personalitzar i alhora aprenem a fer més cosetes, tot desenvolupant idees, creativitat i destresses!
Aquests dies hem estat treballant amb el cuir doncs ens vam proposar fer uns bolsets per dues bones amigues mallorquines que aviat anirem a veure!

El primer que vam fer, va ser tallar les peces i decorar-les!



Amb el pirogravador afegim detalls per personalitzar cada regal.


Seguidament vam fer els forats amb la taladradora per a poder cosir i unir les peces.



I per acabar, vam usar la rebladora per poder posar les nances i uns gafets per tancar-los!





 


I aquest és el resultat d'una feina que han fet amb molta il·lusió i amb consciència del què feien i el per què car són ells els que volien regalar quelcom fet per ells i que fos útil per a les nostres amigues (mare i filla) quan les anem a visitar! Pel pare estan preparant una bonica llibreta! ;)


El que és indiscriptible és la gran satisfacció i contentura que tenien quan els van tenir acabats! Se'ls feia increïble que els trossos de cuir s'haguessin convertit en dos bonics bolsets!!
Que sana, profitosa, alliçonadora i màgica és l'artesania!!

dijous, 25 d’agost de 2016

Mamífers i vida: La família canina de casa ha augmentat! ;)


El part de la Melosa ens està fent aprendre molt sobre el comportament dels mamífers durant la criança i la lactància. Podem observar, dia a dia, l’instint, la cura, la protecció i la tendresa de la mare, així com també la protecció del pare, en Gandalf, en tots els aspectes i sentits tot permetent-nos comparar i reflexionar, també, sobre les conductes humanes, tant les sistematitzades i més normalitzades com les més lliures i autosuficients, i les conseqüències que comporten aquests diferents comportaments humans de base en les actituds, l'educació i els valors dels/de les fills/es al llarg del seu creixement i maduració personal car tot va lligat als aprenentatges que es fomenten i, sobretot, a la manera com aquests es transmeten i de quina manera afecta això en la societat d’avui en dia.


També hem pogut veure i constatar , malgrat ens hagi dolgut molt, com la pròpia natura fa una selecció natural quan la nova vida no té suficient energia per a posar ganes a viure (instint de supervivència) i deixa de respirar i viure, és a dir, mor el cos. Tot i que el part de la Melosa, per ser el primer, va anar força bé i només un cadell dels quatre li va sortir mort, en poques hores en va perdre dos més car no mamaven ni s’esforçaven en fer-ho i, a més, l’extrema calor del dia del part no va ajudar gens, ans el contrari! Positivitzar el disgust i la tristesa que comporta la mort ens ha fet parlar-ne força aquests dies, tot entenent més que aquesta forma part de la vida i sempre és present perquè tot són cicles de renovació de vida, com també passa amb les flors que mentre unes es marceixen, altres comencen a obrir-se... 


Entendre el concepte “selecció natural” ens permet entendre i profunditzar més en els conceptes “Vida/Mort” per comprendre i distingir més el fet i les causes de la mort natural i els fets i les causes de les morts provocades, sobretot per la inconsciència i la cobdícia d’algunes persones que creient-se “superiors” tenen actituds i conductes, insolidàries, agressives i destructores amb la vida dels altres éssers i amb la seva pròpia vida car no en prenen bona cura, tot malvivint i fent malviure els/les demés.


En Radagast però, i les boniques i atentes conductes de la Melosa i en Gandalf ens continuen fent gaudir, i moltíssim, d’aquesta meravellosa experiència d’ensenyament/aprenentatge sobre els mamífers i la vida en si, que estem vivint amb tanta intensitat, agradabilitat i gratitud.


La millor Mestra ha estat, és i sempre serà la mateixa Vida! ;)

dimecres, 10 d’agost de 2016

Contes literaris per a pensar i aprendre: La guerra, Josep Carner (1884-1970)


"La guerra (de La creació d'Eva i altres contes) prové del conte meravellós, amb una estructura de rondalla, palesa, per exemple, en la tècnica introducctòria ("Hi havia en un llogarret...,", "Una vegada qui sap qui...") o en les màximes populars inserides ("Qui no té seny, no té por"). També, com en les rondalles, té la seva moralitat, plasmada a través d'un tema ja clàssic en la literatura de tots els temps: l'oposició seny-simplicitat i l'avantatge d'aquesta pel que fa al descobriment de les veritats últimes de les coses. En aquest conte, el boig és l'únic que, privat de la "lògica" social per la seva manca de seny, s'adona de la veritat, de la bestiesa de la "convenció" de la guerra; cosa que els altres, en canvi, no poden veure perquè saben, prèviament, en què consisteix la cosa i no se'ls ha acudit mai de qüestionar-la."
Maria Campillo

La guerra


Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que, de seny, no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però, àdhuc sentint el mal que de vegades li n'esdevenia, no es formava una idea de què cosa fos la crueltat. Qui mal no fa, mal no pensa.
Una vegada qui sap qui començà de dir que s'encenia una guerra. Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les dones ja sabien de llurs àvies que, de tant en tant, els homes se n'han d'anar a terres llunyanes on poden morir, o d'on poden tornar amb vestits llampants guarnits de vetes i medalles. I, assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar sobre allò que mai no havien vist i mai no sabrien ben bé què cosa podia ésser.
Quan el minyó que no tenia seny passava davant d'elles, per atzar, elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades, treballadores i xafarderes, li deien:
- Què aniràs a la guerra, tanmateix?
Ell somreia:
"Això -pensava- deu ésser una banda on elles berenen."
Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per anar a les batalles del rei que el pobre vailet. Qui no té seny, no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig per comoditat, mig per facècia, el trameteren a la ciutat.
Aleshores, la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla. Li passaren les aventures més extraordinàries. Li posaren un vestit clar i brut, a ratlletes petites: l'encabiren al tren, li parlaren en castellà; arribà en un món de cases compactes i plenes de foradets: considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc d'anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el començament d'un rengle.
I l'atordiren tantes coses! -la llum blanca que els homes de ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar, i els vaixells, revolt amb tots els homes d'una pila de rengles. I aquests homes estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava. La mar també ho semblava, d'alegre, i un bell argent lluïa damunt les seves aigües tranquil·les. Un sol magnífic estavellava les fustes i els caps.
Després de dies, arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres i ocells blaus i roses. El cel era més blau i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar mai i tothom estava content.
Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El dormir era escàs i els peus sagnaven perquè les soles del calçat -venut per grans proveïdors milionaris- eren de cartró, esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels arbres. I la lluna s'alçava superba i plena damunt la nit plena de fantàstiques lluïsors.
I heus aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls en el fresc silenci nocturn.
- Vénen! - cridà tothom al campament.
- Són els altres! Tothom a punt! - Hi havia un cert desordre perquè el brogit havia estat impensat.
El bon minyó es posà al seu rengle, com li manaven. Tenia, baldament fos ben tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot el que podia.
Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que deia:
- Ei, que aquí davant hi ha gent!
El conte de 1911 a 1939, El Garbell. Edicions 62.

Imatges trobades a Google

El "seny" i la "lògica" social i agrupada és molt diferent del seny i la lògica personal i individual. ;)

dilluns, 18 de juliol de 2016

Cuidem de l'hort però el jardí també té la seva importància!


Així com el continu aprenentatge i millora de les feines de l'hort (aspectes educatius i objectius didàctics del treball de l'hort) és important quan es pren una opció de vida més natural, ecològica i autosuficient, també ho és el treball educatiu i didàctic pel manteniment i la cura del jardí, en general i de les plantes d'interior.
Els jardins, a diferència de l'hort que està més destinat al conreu d'aliments, són espais on s'hi procura crear un ambient acollidor i embellit de color i aromes per a poder-lo gaudir, sobretot, en les estones de descans i repòs, en agradable i agraïda solitud i/o en companyia de la família i amics/gues. Atendre el jardí i prendre'n cura, per tant, és una de les nostres "missions", sobretot en aquesta època (primavera-estiu) que tot brota, floreix i desperta a la Vida! 
És en el jardí on hi tenim els fruiters i els altres arbres que ens procuren fresques ombres i oxigen, tot atraient els diferents tipus d'ocellets i d'altres aus que s'hi alimenten, hi fan nius i ens deleiten amb els seus vols i els seus variats i melòdics cants que tanta calma i gust generen. També hi venen molts d'altres visitants que es nodreixen dels fruits dels arbres i de les plantes i flors, tot alliçonant-nos cada dia en poder-los presenciar i observar mentre mengen, reposen o feinegen per viure instintivament, procurant-se tot el que els és vital. Fins i tot hi venien esquirols però fa dos estius que no en veiem car pels voltants, gran part del veinat, ha tallat molts pins dels seus jardins per la pinasa :(, tot i així no perdem l'espoir de que tornin algun dia! ;)
Originàriament, diuen els experts, els jardíns van ser dissenyats per a conrear-hi herbes amb propietats medicinals i poder així tenir-les a l'abast. Es coneix que els primers jardíns d'herbes daten del segle VIII i que eren conreats pels monjos que amb aquestes plantes tractaven enfermetats i curaven ferides. Avui en dia, el concepte que es té de jardí és més ornamental que no pas medicinal però, tot i així, i sobretot per les persones amants de la vida sana i natural, tenir la "farmaciola", és a dir, diferents herbes per a prevenir i guarir transtorns i malalties és gairebé imprescindible. Nosaltres ja en tenim una bona colla doncs, de mica en mica, i atenent a la responsabilitat, cura i constància, s'omple la pica, que diuen. Tenir herbes en el jardí és molt beneficiós no solsament pel que ens aporten en referència a les seves propietats en l'organisme quan les prenem en tisana o per condimentar els menjars, sinó també pel saber i coneixements que es van adquirint en usar-les adequadament atenent a les seves propietats i correcte ús de les mateixes. Amb els cactus passa un poc el mateix perquè molts d'ells també tenen propietats alimentàries i/o medicinals.
Les plantes més ornamentals, algunes de temporada, també ens generen satisfacció i benefici car embelleixen l'espai fent-lo més acollidor, i l'omplen de dolços i intensos aromes que gaudim, sobretot, en les vesprades d'estiu, quan acabades de regar, intensifiquen l'olor de les flors que es barreja amb l'aroma que desprén la terra mullada, aportant-nos frescor i benestar en les nostres vetllades de converses i guitarres! ;) A més, les diferents flors atrauen bells insectes volàtils i papallones de diferents tamanys i colors que ens deixen bocabadats en moltes ocasions. Moltes d'aquestes plantes les tenim distribuïdes en testos perquè hi creixen millor que en el terra directe perquè són més fràgils que els cactus o les arbustives.
El treball en el jardí, per tant, és diferent del de l'hort perquè les feines que se'n deriven no són totes iguals ni es fan de la mateixa manera moltes d'elles. L'ús de les eines per exemple, no és igual ni s'usen ben bé les mateixes per mor d'aquestes diferències en la seva cura i atenció. O el regar, doncs per l'hort usem el reg de goteig i pel jardí les mànegues i regadores.
L'altre dia, el nostre amic Lorenzo, ens va portar un boix (Buxus sempervirens) que havia trobat, de camí a casa seva, tirat al costat dels contenidors d'escombraries. El pobre s'estava assecant doncs no tenia test i les seves atapeïdes i seques arrels estaven al descobert. Vàrem tenir-lo dos dies amb les arrels humides dins d'una bossa i li vam treure tot el que se li havia assecat i mort. Finalment, el vam plantar en l'espai que vam trobar més adient perquè hi pogués viure i continuar creixent a gust.
Atendre a la Vida dels éssers vius i al seu benestar, desenvolupa la conciència d'estima i protecció de la Natura i del medi ambient tot entenent la Vital importància que aquesta té en la pròpia Vida i en la vida dels humans sobretot! (encara que, sembla ser que això, no es vulgui entendre per part d'una nombrosa part de la població que la destrueix més que protegir-la i estimar-la com es mereix) doncs s'estableix un contacte diari i directe amb la naturalesa que ens envolta perquè la cuidem, mimem, estimem i aprenem a entendre com la necessitem per tot el benestar i salut que ens aporta a tots els nivells, tot entenent i valorant, cada dia, més la Natura Verge de l'entorn i la necessitat de Preservar-la, Respectar-la i Protegir-la pel Bé de la Mare Terra i de tots/es els i les Fills/es que l'habitem!

"La alegría de contemplar y conocer es el regalo más hermoso de la Naturaleza"
Albert Einstein, Mi visión del Mundo.











Després de deixar el boix ben a gust i content, vam plantar un parell de xameles (Jasminum sambac) que vam trobar en una oferta de 2X1 sense esperar-nos-ho i la vam aprofitar car és una planta arbustiva de fulla perenne que fa una flor blanca molt semblant en forma i en aroma a la del gessamí.
El boix el vam plantar entre els tres car era més complicat però les xameles les van plantar en Pau i l'Henoch ben feliços i contents! :)






Bons aprenentatges, bona feina, bon gaudi i bella Vida de Calma, Salut, Benestar i Felicitat!
We love Unschooling & Living Life!

"El secreto no es correr detrás de las mariposas,... es cuidar el jardín para que ellas vengan hacia ti"
Mario Quintana


dimarts, 5 de juliol de 2016

Contes literaris per a pensar i aprendre: El miedo, R. Mª del Valle Inclán (1866-1936)




El miedo 


Ese largo y angustioso escalofrío que parece mensajero de la muerte, el verdadero escalofrío del miedo, sólo lo he sentido una vez. Fue hace muchos años, en aquel hermoso tiempo de los mayorazgos, cuando se hacía información de nobleza para ser militar. Yo acababa de obtener los cordones de Caballero Cadete. Hubiera preferido entrar en la Guardia de la Real Persona; pero mi madre se oponía, y siguiendo la tradición familiar, fui granadero en el Regimiento del Rey. No recuerdo con certeza los años que hace, pero entonces apenas me apuntaba el bozo y hoy ando cerca de ser un viejo caduco. Antes de entrar en el Regimiento, mi madre quiso echarme su bendición. La pobre señora vivía retirada en el fondo de una aldea, donde estaba nuestro Pazo solariego, y allá fui sumiso y obediente. La misma tarde que llegué mandó en busca del Prior de Brandeso para que viniese a confesarme en la capilla del Pazo. Mis hermanas María Isabel y María Fernanda, que eran unas niñas, bajaron a coger rosas al jardín, y mi madre llenó con ellas los floreros del altar. Después me llamó en voz baja para darme su devocionario y decirme que hiciese examen de conciencia:
- Vete a la tribuna, hijo mío. Allí estarás mejor...
La tribuna señorial estaba al lado del Evangelio y comunicaba con la biblioteca. La capilla era húmeda, tenebrosa, resonante. Sobre el retablo campeaba el escudo concedido por ejecutorias de los Reyes Católicos al señor de Bradomín, Pedro Aguiar de Tor, llamado el Chivo y también el Viejo. Aquel caballero estaba enterrado a la derecha del altar: El sepulcro tenía la estatua orante de un guerrero. La lámpara del presbiterio alumbraba día y noche ante el retablo, labrado como joyel de reyes: Los áureos racimos de la vid evangélica parecían ofrecerse cargados de fruto. El santo tutelar era aquel piadoso Rey Mago que ofreció mirra al Niño Dios:: Su túnica de seda bordada de oro brillaba con el resplandor devoto de un milagro oriental. La luz de la lámpara, entre las cadenas de plata, tenía tímido aleteo de pájaro prisionero como si se afanase por volar hacia el Santo. Mi madre quiso que fuesen sus manos las que dejasen aquella tarde a los pies del Rey Mago los floreros cargados de rosas como ofrenda de su alma devota. Después, acompañada de mis hermanas, se arrodilló ante el altar: Yo desde la tribuna solamente oía el murmullo de su voz, que guiaba moribunda los avemarías; pero cuando a las niñas les tocaba responder, oía todas las palabras rituales de la oración. La tarde agonizaba y los rezos resonaban en la silenciosa oscuridad de la capilla, hondos, tristes y augustos como un eco de la Pasión. Yo me adormecía en la tribuna. Las niñas fueron a sentarse en las gradas del altar: sus vestidos eran albos como el lino de los paños litúrgicos. Ya sólo distinguí una sombra que rezaba bajo la lámpara del presbiterio: Era mi madre, que sostenía entre sus manos un libro abierto y leía con la cabeza inclinada. De tarde en tarde, el viento mecía la cortina de un alto ventanal: yo entonces veía el Cielo, ya oscuro, la faz de la Luna, pálida y sobrenatural como una diosa que tiene su altar en los bosques y en los lagos...
Mi madre cerró el libro dando un suspiro, y de nuevo llamó a las niñas. Vi pasar sus sombras blancas a través del prebiterio y columbré que se arrodillaban a los lados de mi madre. La luz de la lámpara temblaba con un débil resplandor sobre las manos, que volvían a sostener abierto el libro. En el silencio, la voz leía piadosa y lenta. Las niñas escuchaban, y adiviné sus cabelleras sueltas sobre la albura del ropaje y cayendo a los lados del rostro iguales, tristes, nazarenas. Habíame adormecido, y de pronto me sobresaltaron los gritos de mis hermanas. Miré y las ví en medio del prebiterio abrazadas a mi madre. Gritaban despavoridas. Mi madre las asió de la mano y huyeron las tres. Bajé presuroso... Iba a seguirlas y quedé sobrecogido de terror. En el sepulcro del guerrero se entrechocaban los huesos del esqueleto. Los cabellos se erizaron en mi frente. La capilla había quedado en el mayor silencio y oíase distintamente el hueco y medroso rodar de la calavera sobre su almohada de piedra. Tuve miedo como no lo he tenido jamás, pero no quise que mi madre y mis hermanas me creyeran cobarde y permanecí inmóvil en medio del presbiterio, con los ojos fijos en la puerta entreabierta. La luz de la lámpara oscilaba. En lo alto, mecíase la cortina de un ventanal, y las nubes pasaban sobre la Luna, y las Estrellas se encendían y se apagaban como nuestras vidas. De pronto, allá lejos, resonó festivo ladrar de perros y música de cascabeles. Una voz grave y eclesiástica llamaba:
- ¡Aquí, Carabel! ¡Aquí Capitán!...
Era el Prior de Brandeso que llegaba para confesarme. Después oí la voz de mi madre trémula y asustada, y percibí distintamente la carrera retozona de los perros. La voz grave y eclesiástica se elevaba lentamente, como un canto gregoriano:
- Ahora veremos que ha sido ello... Cosa del otro mundo no lo es, seguramente... ¡Aquí Carabel! ¡Aquí Capitán!...
Y el Prior Brandeso, precedido de sus lebreles, apareció en la puerta de la capilla:
- ¿Qué sucede, señor Granadero del Rey?
Yo repuse con voz ahogada:
- ¡Señor Prior, he oído temblar el esqueleto dentro del sepulcro!...
El Prior atravesó lentamente la capilla: Era un hombre arrogante y erguido. En sus años juveniles también había sido Granadero del Rey. Llegó hasta mí, sin recoger el vuelo de sus hábitos blancos, y afirmándome una mano en el hombro y mirándome la faz descolorida, pronunció gravemente:
- ¡Que nunca pueda decir el Prior de Brandeso que ha visto temblar a un Granadero del Rey!...
No levantó la mano de mi hombro, y permanecimos inmóviles, contemplándonos sin hablar. En aquel silencio oímos rodar la calavera del guerrero. La mano del Prior no tembló. A nuestro lado los perros enderezaban las orejas con el cuello espeluznado. De nuevo oímos rodar la calavera sobre su almohada de piedra. El Prior me sacudió:
- ¡Señor Granadero del Rey, hay que saber si son trasgos o brujas!...
Y se acercó al sepulcro y asió las dos anillas de bronce empotradas en una de las losas, aquella que tenía el epitafio. Me acerqué temblando. El Prior me miró sin desplegar los labios. Yo puse mi mano sobre la suya en una anilla y tiré. Lentamente alzamos la piedra. El hueco, negro y frío, quedó ante nosotros. Yo ví que la árida y amarillenta calavera aún se movía. El Prior alargó un brazo dentro del sepulcro para cogerla. Después, sin una palabra y sin un gesto, me la entregó. La recibí temblando. Yo estaba en medio del presbiterio y la luz de la lámpara caía sobre mis manos. Al fijar los ojos las sacudí con horror. Tenía entre ellas un nido de culebras que se desanillaron silbando, mientras la calavera rodaba con hueco y liviano son todas las gradas del presbiterio. El Prior me miró con sus ojos de guerrero que fulguraban bajo la capucha como bajo la visera de un casco:
- Señor Granadero del Rey, no hay absolución... ¡Yo no absuelvo a los cobardes!
Y con un rudo empaque salió sin recoger el vuelo de sus blancos hábitos talares. Las palabras del Prior de Brandeso resonaron mucho tiempo en mis oídos: Resuenan aún. ¡Tal vez por ellas, he sabido más tarde sonreír a la muerte como a una mujer!...
Jardín Umbrío, Ed. Espasa-Calpe

Totes les imatges han estat trobades a Google
Jesús no va viure usant l'espasa ni vestint sedes brodades amb or, que jo sàpiga, però els/les que el van penjar en la creu SI!!!! ;)

divendres, 1 de juliol de 2016

Pobles amb encant: Mura (El poble i l'església)

Seguint les nostres rutes pel nostre entorn geogràfic per a poder conèixer millor el medi social i natural que ens envolta, ahir vam visitar Mura (Bages), un bell poblet medieval on qualsevol raconet és bo per fer-hi créixer i florir les plantes i flors!!!! ;)


El poble 
Mura, com molt bé comenten l'Henoch i el Pau, és un poble antic i molt bonic perquè té una vegetació i una fauna molt diversa. Les places i els seus petits carrerons que pugen i baixen, plens de testos amb flors, arbres, heures i curiosos detalls per tot, conserven tot l'encant de l'edat mitjana amb les parets, murs, porxades, fonts i arcs de pedra, que et deixen bacabadat a cada pas!




Només arribar, ens vam aturar a la plaça per contemplar les moltes papallones que gaudien de les madures móres que ofereixen ufanoses les dues moreres, que ens van fer bona ombra per refer-nos de la calor del viatge hagut, per la pintoresca carretera de curves, que hem de rodolar per poder arribar al poble. A més de permetre'ns fer un tast de les seves dolces llaminadures en companyia d'una encantadora àvia muratana que ens va donar la benvinguda, tot fent petar la xerrada! Quin gust xerrar amb la gent gran dels pobles! T'expliquen tantes coses interessants que ens enriqueixen tant!!! ;)





Quin gaudi passejar pels seus carrerons, tot aturant-nos a beure i remullar-nos en les fonts i provant els molts bancs, de pedra molts d'ells, que vas trobant al llarg del recorregut i que tant agraïem amb la xafogor que feia ahir, per poder-hi seure tot observant i comentant el que els cridava l'atenció per saber i conèixer més!

























No és estrany veure tions pels carrers de Mura perquè cada primer diumenge de desembre aparèixen tions arreu, imitant activitats diverses, per a celebrar la Festa del Tió i al llarg del Nadal, es pot veure la mostra de tions en visitar el poble.



Mura prové del llatí murus que significa "mur, fortalesa"; no és d'estranyar doncs, que les seves cases, algunes del segle XII, conservin les parets de pedra i et transportin a l'època medieval, gairebé sense que te n'adonis, motivant-te a relatar i comentar qüestions i aspectes de la vida i societat d'aquella època. Veure el pessebre, el molí, les dates damunt d'algunes portes, les velles teules de les teulades, els balconets,,..












L'església 
L'esglèsia de St. Martí és una petita església romànica documentada a l'any 1088, restaurada i molt ben conservada. La nau més antiga és de la primera església preromànica d'una sola nau que es va contruir a principis del segle XI.








Aquest encantador poble es troba a 454m d'altitud en el Parc Natural de St. Llorenç del Munt i l'Obac, envoltat de carenes, balmes, fonts, torrents i gorgs per poder perdre-s'hi fent senderisme i amb unes precioses vistes per perdre-s'hi en somnis... ;)


Del seu entorn natural i de la riera en parlarem en una propera entrada! ;)
Henoch, Pau i Lídia.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...