divendres, 18 de maig de 2012

"Tal faràs, tal rebràs!"


“Ho faria si... T’ho donaré si...” “Podria haver-ho fet si...” “Ho deuria dir per...” Els condicionals, mal usats o emprats fora de context, així com les suposicions donades per afirmacions, només alimenten mals entesos o falses esperances, tot reforçant els sentiments negatius (ràbia, impotència, gelosia, enveja o, fins i tot, odi quan el "corre, ve y dile" dels tafaners i tafaneres que busquen protagonisme, parlant del que no saben, fa el cabdell gros) perquè en comptes d’ajudar a relativitzar i positivitzar les situacions, les negativitzen i agreugen perquè despisten les ments dels que jutgen sense coneixement real de causa, fent que els seus pensaments (malintencionats i/o morbosos) se centrin en allò que no ha passat però que es dóna per fet per poder criticar i rebutjar (doncs interessa als que inventen per interès), tot generant recels, pors, desconfiances i basardes. Aquesta impropietat en la parla i la comunicació en si, crea "fantasmes" que no deixen veure les coses ni la realitat amb claredat, tot generant més malentesos, confusions, hipocresies i discòrdies. Per altra banda, quan aquests condicionals i/o subjuntius refereixen quelcom positiu que no ha passat ni passa però afalaga, alimenten falses il·lusions.
Ni l’odi ni les falses il·lusions fan més planer el nostre viure car no ens deixen aprendre ni avançar. Només l’acceptació de cada situació, tal qual ha estat, i l'anàlisi dels fets per a trobar els errors haguts i/o comesos per aprendre'n d'ells, sense cercar culpes ni culpables sinó solucions, constructives i positives, per a poder millorar les situacions, en el futur, a partir de l'esforç personal, la paciència o la paz del ser y la ciencia que te da la vida, la constància, la bona fe i la força de voluntat, ens fa  descobrir, en tot moment, que la vida és, senzillament, un regal malgrat els trams obscurs que cal travessar; un gran regal que, a més, sempre ens fa regals si la sabem apreciar, valorar i estimar amb el cor  a les mans!  

Que els fills aprenguin coses positives i beneficioses, creixin sans i feliços, tinguin il·lusions i motivacions, expressin el que senten i pensen sense pors, valorin el que tenen però, sobretot, el  què són, estimin la vida i el que els envolta, desenvolupin la seva creativitat, el seu potencial i les seves capacitats naturals i humanes, siguin legals, nobles i sincers amb ells i els demés, estiguin on han d'estar i amb qui volen estar, lluitin per veure els seus somnis realitzats i et sorprenguin cada dia més, malgrat el pas dels anys,...
és i, sempre serà, el millor regal que la Vida li pot fer a una mare,
quan aquesta estima la seva camada, amb el cor a les mans!
Gràcies  Vida per  Ser y Estar!


I sembla que en fa quatre dies,...
d'aquells dies...


 Que gaudiu d'un bonic cap de setmana!

dijous, 17 de maig de 2012

Experimentem amb un ou!

La ciència ens permet, entre altres, conèixer la matèria i els seus components a partir de l'experimentació i observació de les diferents reaccions d'aquests components. 
Fer experiments és quelcom que fascina la mainada i els apropa a la química perquè els permet observar, per ells mateixos i en directe, les substàncies i els canvis que es produeixen en elles. Aquests canvis s'anomenen canvis químics. Entenem per substància qualsevol cosa que tingui pes i ocupi lloc. Tots els elements de l'univers estan fets de substàncies i en la natura la majoria de substàncies es troben mesclades amb d'altres substàncies. 
Cuinar amb els petits és una bona manera d'experimentar amb la ciència perquè puguin entendre i observar les diferents reaccions químiques que es produeixen doncs quan cuinem, fem mescles que provoquen reaccions i canvis en els aliments (substàncies). L'acció de la calor, a més, destrueix els bacteris i fa que els canvis siguin encara més notoris (textura, color,...)
Quan cuinem doncs, fem experiments científics que es poden menjar però, a la cuina (laboratori de la llar), també s'hi poden fer altres proves científiques per a investigar i comprendre el per què de molts fenomens, tot experimentant amb substàncies alimentàries.
Aquests dies hem estat experimentant amb un ou per observar-ne la descalcificació de la seva closca i l'osmosi.
Hem necessitat:
  • un ou
  • vinagre
  • aigua destil·lada
  • aigua
  • sucre
  • recipients
El primer que vam fer va ser submergir l'ou en el vinagre per observar com s'eliminava la closca calcària (descalcificació) per l'acció de l'àcid en el calci, deixant l'ou durant 24h mínim en el vinagre.


Quan vam treure l'ou, els va sorprendre molt el que havia passat i els va semblar molt divertit perquè l'ou semblava més una piloteta de goma que no pas un ou!



Després de tocar-lo, observar-lo i fer-lo botar, el vam comparar amb un ou normal per observar-ne els  altres canvis que s'havien produït a part de la pèrdua de la closca calcària i vam poder veure que la grandària gairebé no havia variat però la forma si, doncs s'havia arrodonit tot perdent la seva forma ovalada inicial.


Seguidament el vam submergir en aigua destil·lada, canviant-la cada 12h, per observar com s'inflava (augmentava la massa) a mesura que absorbia l'aigua (osmosi)


En dos dies, l'augment de la massa era força considerable i absolutament sorprenent per ells!

 
 
 

Passats 4 dies, el vam comparar amb un ou normal i vam poder observar que, aquesta vegada, la grandària si que havia canviat força i feia sensació quan l'agafavem perquè semblava que s'havia de rebentar d'inflat que estava! També van comentar el canvi de color doncs quan el vam treure del vinagre era més blanquinós.


Seguidament, vam preparar una solució concentrada de sucre (1/2 vas d'aigua i 5 cullerades de sucre) per a tornar-hi a submergir l'ou i poder veure què passava, passades un mínim de 12h
Els vaig explicar que una solució és una mescla homogènia de substàncies, és a dir, una mescla que un cop remenada, conté la mateixa quantitat -en aquest cas- de sucre tant si n'agafem una cullerada de la superfície, com si l'agafem del fons del vas.
Vam poder observar com l'ou hi surava quan el vam introduir a dins!


L'endemà, és a dir, avui, hem pogut observar que l'ou ja no surava i quan l'hem tret de la solució de sucre, hem pogut veure que s'havia tornat a empetitir, tornant a la seva mesura inicial. S'han quedat molt sorpresos i els he explicat que el canvi era degut a que l'ou havia perdut l'aigua que havia absorbit quan estava en el vas d'aigua destil·lada. Aleshores han comprovat que malgrat el color de les aigües era el mateix, els seus components eren diferents, entenent així més, el concepte de solució car són nomenclatures complicades per ells.


Ha estat un experiment que els ha agradat molt i l'experiència ha estat molt satisfactòria en tots els sentits doncs hi han posat moltes ganes, s'han sorprès força, s'ho han passat molt bé, han aprés moltes coses que no sabien i s'han quedat amb ganes de fer més experiments perquè l'observació directa i la manipulació els motiva moltíssim perquè entenen el què fan i el per què ho fan!

dimarts, 15 de maig de 2012

EF: Adoptar postures!


Com ja apuntava en l'entrada Jocs d'EF no competitius (1), l'educació física ha de contemplar una sèrie d'objectius motors, cognitius i de relació i actituds que afavoreixin el desenvolupament integral dels infants. Fent activitats i jocs posturals, es treballen bona part d'aquests objectius tot descobrint, vivenciant i apreciant les pròpies possibilitats de moviment, alhora que coneixen més el seu cos i les relacions entre les seves parts, tot  desenvolupant més les seves capacitats (d'equilibri, resistència, flexibilitat i agilitat, sobretot) però percebent-ne, també, les seves limitacions. 
A part però d'aquest objectius més generals, també se'n treballen d'altres més específics:
  • Utilitzar els sentits en el coneixement del nostre cos i en la organització dels moviments
  • Moure les diferents parts del cos i explorar-ne les seves possibilitats
  • Contrastar i realitzar postures corporals en posició vertical i en posició horitzontal
  • Comparar les diferents reaccions del cos atenent a l'equilibri o el desequilibri corporal, segons les postures que s'adopten
  • Treballar la lateralitat: Diferenciació de la dreta/esquerra en un mateix i en els altres
  • Controlar l'estirament, la contracció i la relaxació muscular, sense forçar cap postura
  • Descobrir més possibilitats del nostre cos i conèixer-nos més
  • Observar i atendre a les relacions entre les diferents parts del cos
  • Prendre cura i respecte vers el propi cos i el dels altres
  • Utilitzar elements auxiliars per a potenciar les possibilitats expressives del cos
La mainada, si se la deixa expressar-se en llibertat, adopta moltíssimes postures naturals i pròpies de la gran flexibilitat i agilitat que tenim en néixer. Si reprimim o corregim aquesta naturalitat, frenem i alterem el correcte funcionament del cos perquè sotmetem els infants a haver d'exercir un autocontrol antinatural dels seus propis impulsos i necessitats innates i vitals, tot impedint, entre altres, el correcte desenvolupament de la seva musculatura perquè perden agilitat, flexibilitat, força, resistència, equilibri  i augmenten la tensió muscular que els provoca rigidesa, malestar i, fins i tot, pànic i por en determinades situacions perquè el cos no els respon com els hauria de respondre car ha perdut i va perdent capacitats elàstiques, àgils i, també, psicològiques que necessitem per moure'ns en l'espai i explorar, conèixer i  "caminar" pel món (pobles, ciutats, camps, muntanyes, platges, rius, mars, ...) amb fermesa i seguretat. 
Fer activitats i jocs per a adoptar postures, els ajuda a mantenir la flexibilitat tot afavorint el desenvolupament de les altres capacitats corporals que tenim per bellugar i dominar el nostre cos. També els ajuda a desinhibir-se i entendre la importància que té aprendre a saber "escoltar" el nostre cos per tal d'augmentar la confiança en nosaltres mateixos i adquirir major seguretat i concentració en el domini de les postures corporals, en posició estàtica i/o en moviment. 

Alguns exercicis i jocs dels molts que es poden fer sense elements auxiliars són per exemple,
  • Asseure'ns a terra tot sentint i localitzant les parts del cos sobre les que ens recolzem, distingint-ne les més dures i necessàries per aguantar tot el cos quan alcem les extremitats
  • Desplaçar-nos asseguts al terra
  • Drets i en posició estàtica anem bellugant, una a una, les  diferents parts del cos (cap, ma, braç, cama, peu (drets i esquerres), treballant així també la lateralitat i l'equilibri corporal)
  • Adoptar la postura més adequada, en posició vertical i/o horitzontal, per a representar objectes, tot respectant l'expressió lliure de cadascú (som una cadira, taula, pilota, paper, paper arrugat, cullera, forquilla, paraigües obert, paraigües tancat,...)
  • Fer balança amb l'esquena corba, abraçant les cames amb els braços
  • Fer balança al revés, agafant els peus amb les mans
  • Imitar animals (som un gos dormint, en alerta, assegut, dempeus, som un gat enfadat, tranquil, som un goril·la assegut, som un goril·la enfadat, som una serp dormint, som una serp desplaçant-se, som un ocell flamenc,...)
  • Jugar a pica-paret
Utilitzant elements auxiliars podem jugar a:
  • Les estàtues també ballen: es tracta de posar música i ballar tot quedant-nos totalment quiets quan aquesta s'atura (es va aturant la música uns 10 segons cada 30 segons que sona -els temps són aproximats i es poden anar canviant en funció de la marxa)
  • Llançar-nos globus d'aigua; aprofitant el bon temps, aquesta és una activitat molt divertida que els agrada molt i que els permet adoptar postures, lliures i naturals, en posició estàtica i en moviment
  • Jugar al Twister o jocs similars. El nostre amic Juan Carlos li va regalar un a l'Henoch pel seu aniversari i s'ho passen d'allò més bé jugant, fins i tot els grans que motiven i juguen molt amb els petits, tot adquirint coneixements didàctics i pedagògics i aprenent a ser responsables, atents i afectuosos amb la mainada!
 
 
 
 
 




diumenge, 13 de maig de 2012

Indis americans: Un esperit que continua viu i vivint en l'interior de moltes persones!


Part de la informació que aportaré en aquestes entrades, està consultada en el llibre The book of Indian Crafts & Indian Lore, que va ser escrit per Julian Harris Salomon "Apota" perquè com ell mateix ens expressa en el seu prefaci:
La idea d'aquesta obra, realment, no és meva sinó d'en Curly Bear (Oso Crespo). Va sorgir una nit estant jo assegut en la seva cabana, en companyia d'en Apikuni (James Willard Schultz), mentre escoltàvem les narracions d'en Heavy Eyes (Ojos Pesados), d'en Many Tail Feathers (Muchas Plumas de Cola), d'en White Grass (Hierba Blanca) i d'altres indis ancians que ens parlaven dels dies en que les praderies estaven negres de tants búfals com hi havia. Totes aquestes narracions d'aventures meravelloses li van ser explicades a n'Apikuni amb l'objectiu de que podés perpetuar-les en un llibre que estava escrivint. Precisament, en Heavy Breast (Pecho Pesado) acabava d'explicar-nos com feia les trampes amb les que caçava les musteles per fer-se la vestimenta que portava, amb les seves blanques pells quan en Curly Bear va intervenir per dir:
- Les nostres llegendes les conserva n'Apikuni pels nostres fills posant-les en els seus gruixuts escrits (llibres), però la nostra labor manual anirà amb nosaltres a les Colinas de Arena ((1).
- En efecte, és veritat - afegí en White Grass -; els nostres joves ja no saben fer trampes amb escorça d'arbre i tendons. Utilitzen l'acer, que els venen els "buhoneros". I així és amb tot el que necessiten.
- I, malgrat tot, les nostres costums eren bones - va dir en Curly Bear -, i les coses que els ancians ens van ensenyar no haurien de desaparèixer. M'agradaria que això també es posés en els escrits gruixuts.
Els instructors i els caps de les grans associacions de la vida a l'aire lliure, com els exploradors o cossos similars, han estat per a mi una font constant d'inspiració; per últim, als senyors James Willard Schultz (Apikuni), per les moltes cortesies que li dec durant la meva estança en el territori reservat als indis Pies-Negros, i a Verne Westlake i Fay Welch, els quals em van ajudar en la part musical de l'obra.
Durant els darrers anys, ha sorgit un interès cada vegada més gran vers els indis d'Amèrica i amb ell, la comprensió de que l'indi ha influït molt en l'art, la música i la dramatúrgia dels Estats Units. Això ha estat conseqüència de l'esforç de molts per conservar les seves arts i costums. Tinc l'esperança de que el meu llibre contribuirà al citat moviment interessant a les joves i els joves per a què facin reviure algunes de les arts dels primitius americans.
Julián Harris Salomon "Apota"
Nyack, Estado de Nueva York  

(1) Desapareixerà amb nosaltres.


Des de ben petita, i tenint en compte que sóc de la generació d'unes pel·lícules "d'indis i vaquers" que no acabava d'entendre perquè, per mi, salvatge era el que se'ls havia fet als indis i no al revés com ens pretenien fer creure i veure en els films, he sentit passió pels indis i necessitat de conèixer i cercar informació sobre la seva cultura, hàbits i costums per a conèixer millor aquestes persones tan humanes i respectuoses amb la natura i la Mare Terra, segons la meva opinió i manera d'entendre i, més encara, a mesura que anava ampliant coneixements al respecte mentre observava i rebia les actituds de les persones que m'envoltaven en l'entorn on jo m'educava i creixia, que no eren indis.
M'atreia molt la seva manera de viure i d'entendre la vida i la mort, així com el respecte que manifestaven vers ambdós estats i conceptes. No podia entendre, i a dia d'avui encara menys, perquè se'ls matava i capturava sota pretext que eren dolents i salvatges doncs, com a nena, no assimilava que torturar i matar podés ser correcte.
Qui és realment el salvatge?
El que viu tranquil i en equilibri harmònic amb la natura, respectant i prenent cura dels demés i de tot el que l'envolta, com feien els nadius americans o bé el que arriba, viola, crema, tortura, envaeix i mata, sense més i a més a més, des de la covardia perquè molts atacs als poblats es feien quan els guerrers eren de cacera per a poder alimentar i abastir les seves famílies (tant dignes de viure o més que els soldats que les aniquilava aprofitant l'absència dels caps de família)? 
Qui és més salvatge?
El que viu tranquil a casa seva sense anar a molestar a ningú o bé el que és capaç de violar, matar i cremar nens, nenes, mares, avis i àvies només perquè viuen i vesteixen de manera diferent?
Ho pregunto a títol de reflexió lliure i personal doncs sempre he sentit la inquietud i, d'uns anys ençà, la necessitat de defensar i demostrar la innocència i la dignitat dels pobles indígenes. Aquesta inquietud, en mi, es va tornar necessitat quan el meu entorn immediat es va permetre perdrem tot el respecte només perquè vaig decidir deixar l'escola i anar a viure al camp, tot seguint els meus impulsos i principis de vida més propers als dels indis que als meus companys i companyes de feina (amb qui havia de passar la major part del dia).
Aquests anys tan durs que m'han tocat viure, he pres consciència clara de que les persones que tenim aquest esperit més indi (perquè som més properes a les seves actituds i al seu sentir vers la natura que a les actituds que ens imposen i marquen els i les que la contaminen i destrueixen) som assenyalades, marginades, rebutjades, jutjades, atacades, qüestionades, és a dir, se'ns fa la vida impossible com se'ns ha fet als meus fills i a mi! Doncs ara, per desgràcia, ja ho puc afirmar i corroborar perquè hem sobreviscut a l'agressió i vandalisme que hem patit per part dels i de les que no toleren ni accepten la nostra manera de viure més autosuficient i lliure i, per tant, més propera a la vida índia que a la que ens imposa occident (persones moltes d'elles mestres, treballadors/es d'ajuntaments, metges, psicòlegs,... és a dir, el meu entorn immediat abans de marxar a Mallorca).
És normal que en el segle XXI persones que no fem mal a ningú haguem de rebre tant de mal, menyspreu i amenaces només perquè ens agrada la natura i entenem més les maneres dels indis per ser més respectuoses, més conscients, més tolerants i més dignes amb la vida i les vides i, per tant, més properes al nostre sentir i pensar?
És que potser aquesta bogeria prepotent que alguns i algunes es permeten no ha d'acabar mai i ha de perdurar, generació rera generació, per sempre més fent i exercint el mateix tipus de mal sense raó ni contemplacions?
Quan s'entendrà que educar és, sobretot, ensenyar els infants a respectar i tolerar la diferència tot enriquint-nos d'ella per comptes d'ensenyar-los a rebutjar i agredir (psicològicament o física) el que per ser diferent, la seva família no tolera i menysprea? 

 


Aquesta entrada, en principi, volia dedicar-la a parlar dels tipis i de com es poden fer car als nens i les nenes els encanten per jugar, ara bé, en començar-la a fer ha anat sortint el que he anat escrivint (suposo que havia de ser així) i trobo que m'he allargat massa per a posar-me ara a explicar com es pot fer un tipi donat que cal dedicar-li una entrada sencera. 

Acabaré doncs amb unes sàvies paraules d'en Tatanka Yotanka, més conegut com a Toro Sentado, a títol de reflexió i deixaré el tema dels tipis per a parlar-ne un altre dia!

Si un hombre pierde algo, vuelve sobre sus pasos y lo busca concienzudamente, lo encontrará. Eso y no otra cosa es lo que hacen los indios, ahora, al acudir a ti en demanda de lo que se les prometió en el pasado, y no creo que sea justo que se les trate como a bestias. Esta es la razón de que hayan crecido en mi los sentimientos que albergo...
Me doy cuenta de que mi nación ha ganado mala fama y yo quiero que su nombre esté limpio. Así solía ser. A veces, cuando me siento a meditar en paz, me pregunto quien le ha dado este mal nombre
Tatanka Yotanka (Toro Sentado)


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...