Dos contes del taller d'impremta que feia a l'escola La Sínia!

A partir de la conversa que vam tenir l'altre dia passejant pel bosc, vaig recordar un conte que vam escriure en un dels tallers d'impremta que havia fet quan treballava a l'escola La Sínia. El vaig cercar i, per sort, el vaig trobar doncs, de tots els contes que vam fer, només en tinc dos perquè tots els demés es van quedar a l'escola, tret del conte que, cada nen/a, se'n duia a casa seva, i no sabia segur si El bosc en perill era un dels que jo m'havia quedat de record!
L'hem estat mirant i llegint amb l'Henoch i el Pau i els ha fet gràcia saber que aquest conte el van fer els/les meus/ves alumnes quan jo feia de mestra en una escola. Els he explicat que és una impremta i com els fèiem perquè els ha estranyat que la lletra i els dibuixos fossin tan "raros", com ha dit l'Henoch. Els he explicat que el text l'havíem de muntar sobre una planxa metàl·lica, ajuntant unes petites peces que tenien gravada, cada una, una lletra al revés, amb les que formàvem les paraules, per escriure el text i, posteriorment, poder imprimir-lo. Els he explicat també perquè les lletres de les peces estaven al revés i ho han entès ràpid car és el mateix que passa amb els tampons que tenen per fer estampacions. Una feina acurada però que agradava molt als nens i nenes del taller perquè convertien en un conte imprès, aquell conte que havien inventat, entre tots, les dues primeres sessions del taller.
Com que en conservava aquest parell i els he trobat, transcriuré el contingut d'ambdós malgrat un d'ells no parli del bosc sinó de la gelosia que passen alguns nens/es quan neix el primer germà o germana i senten que ja no reben el que rebien abans de l'arribada del nouvingut/da. En aquest taller, creàvem els contes entre tots i totes, a partir de les propostes i idees que els nens/es aportaven fruit de les seves inquietuds i/o neguits, les quals, quan no hi havia prou acord, es votaven o, a vegades, es fusionaven en una mateixa història (això depenia del grup del taller i del que volien fer; 15 nens/es: 7 de 3r i 8 de 4t de primària)
El bosc en perill  
Hi havia una vegada un bosc, que fa molts i molts d'anys era frondós i bonic, on hi vivien molts animals però, ara, estava en perill perquè havien vingut uns homes amb unes màquines de ferro.
Quan les màquines van començar a tallar arbres, els animals, espantats, van fugir al centre del bosc i es van barallar amb els animals que ja vivien allà.
Un dia, un follet màgic que vivia en aquell bosc va sentir uns sorolls estranys. Va investigar i va veure que els animals anaven a bufetada neta.
El follet es va alarmar i va anar corrent a buscar el mussol savi per a què li expliqués el que passava. Pel camí, va veure que unes màquines horroroses estaven destruint el bosc i va córrer encara més ràpid.
Finalment, va arribar al roure on estava el mussol savi i aquest li va explicar que els animals s'estaven barallant perquè uns homes estaven destruint el bosc. Calia trobar una solució!
El mussol va fer un crit molt fort i després va dir a tots els animals: Pareu de barallar-vos i ajudeu-nos!
- Com podem ajudar?- Van preguntar intrigats?
- Doncs descaragolant les rosquilles (cargols) de les màquines!- i així ho van fer.
El follet va fer una poció màgica amb un bolet i va convertir totes els rosquilles en arbres i flors!
I qui no s'ho vulgui creure que es posi dins d'una carbassa i que surti a ballar a la plaça!
La família dels Titís
Fa molts anys, en un racó de la selva amazònica, hi vivien una parella de Titís. El 30 de gener del 1874, van tenir un fill i li van posar Làquebet.
En Làquebet era molt feliç però també molt consentit perquè sempre feia el que volia. Li agradava fer tonteries i els pares li reien les gràcies. Sempre jugaven amb ell i cada diumenge el portaven a algun lloc. 
Una nit, quan en Làquebet tenia 5 anys, va sentir que la mare li deia al pare que estava embarassada.
Quan va néixer en Tin, el seu germà, els pares ja no estaven tant amb en Làquebet. Ell, per a cridar l'atenció, feia moltes tonteries però els pares ja no li reien les gràcies com abans i el renyaven. De sobte, li van donar moltes responsabilitats i el van fer sentir gran de cop.
En Làquebet se sentia sol, els pares ja no tenien tant de temps per a jugar amb ell. Tampoc tenien temps per a sortir.
En Tin, un dia, va trencar un gerro del Brasil però els pares van donar la bronca a en Làquebet.
Cada vegada feia més tonteries però no li feien cas. Un dia es va posar a plorar molt desconsolat. Per sort, els pares es van adonar que en Làquebet estava molt i molt trist i van reflexionar.
Van parlar tots plegats i tot va tornar a ser com abans. Bé, ben igual no perquè en Làquebet ja tenia un nou amic, el seu germà Tin. FI.
Com podeu observar en ambdós contes, els nens i les nenes, quan són petits tenen les coses més clares i són més sincers perquè encara no els fa tanta por expressar el que pensen i el que senten com, posteriorment, els passa, a mesura que es fan grans i s'han de comportar, socialment, com ho fan els adults. Pocs i poques són els que en créixer mantenen aquesta innocència, sinceritat i bons sentiments! ¿Por qué será, será? 

Comentaris

Inma ha dit…
QUé preciosidad de cuentos!! Me parece fantástico tanto el proceso como el resultado... ¡y el contenido! Lídia, super bonito, muchas gracias por compartirlos... ¿echas en falta en algún momento esos años de maestra de escuela tradicional? ¿hace cuánto dejaste la escuela? Un beso.
Lídia ha dit…
La verdad es que este taller era complicado para niños/as de CM pero los resultados eran óptimos porque era muy manipulativo y cooperativo; era muy diferente a la típica clase de lengua. Además el hecho de poder llevarse, cada uno/a, su cuento, fruto del esfuerzo de todos/as, los motivaba mucho y les potenciaba la responsabilidad y las ganas de hacer bien su trabajo para que los cuentos salieran bien hechos.
Pedí la excedencia en junio del 2002, al separarme de mi primera pareja e irme a vivir a Mallorca. El nacimiento de Henoch y Pau y las circunstancias, ajenas a mi voluntad, que nos impusieron vivir los/las que no aceptaron mi separación, viraron tanto mi rumbo y el de mis hijos que, estos años, me he visto obligada a renunciar a todo para dedicarme únicamente a ellos, impidiendo así que nuestra barquita se fuera a la deriva. Han sido años muy duros y muy tristes por el desprecio que nos han ejercido. Años en los que he añorado muchos momentos de felicidad vividos con mis alumnos pero, esos momentos a su vez y todo lo que aprendí con los niños/as en la escuela, me ha dado fuerza para luchar por lo que quiero para mis hijos. Ahora, pasadas las tormentas, estamos muy, muy bien y siento que es otra etapa de mi vida; una etapa más libre donde mi trabajo de maestra lo ejerzo con mis hijos, sin presiones, sin horarios, sin reuniones, evaluaciones, discusiones estériles, imposiciones,... y es una nueva experiencia y muy satisfactoria además!, tanto que no volvería a mi vida anterior, pues sería retroceder al pasado. En la escuela era feliz con los niños/as pero no con los/las maestros/as que siempre me ponían trabas pues era demasiado activa y poco convencional, según su opinión, y rechazaban muchas de mis propuestas por su comodidad, miedos y "aburguesamiento". No, no echo en falta trabajar en una escuela pues lo único que me motivaba eran los niños/as, aprender de ellos, de su espontaneidad, de su inocencia, de sus risas y sus angustias (pues en el estrés que se les impone vivir tienen muchas), de su naturalidad y transmitirles, a su vez, conocimientos y valores de vida. Todo lo demás, evaluaciones, burocracia, barreras, normas absurdas, maneras y metodologías (premio/castigo) que no comparto, favoritismos, intereses administrativos,..., me superaba y me continua superando con lo que, ahora, no la quiero ni para mis hijos. Además pienso que son muchas las cosas que tienen que cambiar en el sistema educativo para poder tener una escuela eficaz y de calidad.
Durante muchos años, además de las lenguas, me encargaba de la E. Física y me encantaba! Hice una experiencia con sillas de ruedas para trabajar el respeto a la diversidad y crear conciencia de las barreras arquitectónicas y la necesidad de luchar por los cambios en beneficio de toda la población. Fue un trabajo que te encantaría pues dió mucho de si y los resultados fueron muy positivos para los alumnos/as que pudieron participar de la experiencia!
Joel Artigas ha dit…
Molt boniques les narracions que ens has proposat, segur que amb elles en podem treure molt de suc a l'hora de treballar-les amb els infants.

Referent a la teva experiència educativa, no hi ha dubte que per a críticar se n'ha de saber, experimentar, fins i tot patir, ... Fet això, ja podem fer una lluita interior per encaminar la nostra vida. Tu ho has aconseguit!

Gràcies per les magnífiques aportacions que ens presentes. Una abraçada.
Lídia ha dit…
Gràcies Joel per la teva empatia i per les teves paraules que tant m'animen i encoratgen a continuar aquest llarg camí ple d'aprenentatges i vivències, positius/ves alguns/es i dolorosos/es altres, que és la Vida!
Si poguéssim fer petar la xerrada, estic segura que seria intensa, interessant i molt constructiva! Petons sincers!
Per cert! Molt guapo el comentari que et fa la Victòria Cardona sobre el seu llibre!
Joel Artigas ha dit…
Si! Sóc molt feliç d'haver fet noves amistats a través del bloc i d'estar coneixent gent tan maca com vosaltres.

Gràcies de nou! Petons
Inma ha dit…
Lidia, muchas gracias por compartir tus vivencias personales y profesionales. Has pasado una etapa dura, pero tu fuerza ha hecho que ahora estés disfrutando de esta preciosa familia y podamos compartirla. Un beso muy gordo.
Inma ha dit…
Ah! Me ha dado mucha pena que personas como tú, activas, innovadoras y creativas no tengan cabida en el sistema educativo actual... sois frenadas y no tenéis libertad para actuar... ¡una pena enorme!

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!

Peücs per tenir els peus ben calentons!