El nostre amic, L’Albert!
Demà ja se’n va l’Albert. Va arribar el passat dilluns per fer vacances perquè a casa, diu ell, s’hi sent molt a gust! I de fet, aquesta entrada d’avui, la faig per voluntat d’ell i per la necessitat que té de que se sàpiga una mica la seva història de fill únic i, a més a més, sol. “No hay hijos únicos, hay hijos solos” Javier Urra.
L’Albert viu les dues situacions que menciona Javier Urra, la de fill únic perquè no té germans i la de fill sol perquè és un jove com tants d’altres, que viu desatés o “deixat de la ma de Déu”, com diuen les iaies perquè els seus pares (separats) viuen pendents d’ells, de la seva feina i dels seus problemes, sentint el fill com una càrrega o un paquet que fa nosa. Aquestes circumstàncies familiars, l’Albert les ha viscut des que era molt petit. Des de que tenia 1 any fins els 16 va viure, com aquell qui diu, a l’escola car es quedava a menjador i canguratge, és a dir, entrava a les 8 del matí i no en sortia fins les 19h. El darrer any de secundària obligatòria, l’escola no va permetre que es quedés a menjador car provocava conflictes (tots els nens i nenes que no reben atenció adequada per part de la família, sobretot dels pares, presenten mancances afectives i educatives, molt greus, que els tornen, lògicament amb el pas del temps i el cúmul de greuges viscuts i que viuen, conflictius) i anava a menjar a casa d’una companya de classe donat que ambdues mares es van posar d’acord en temes econòmics.
Quan l’Albert va acabar secundària obligatòria, sense el títol, el van matricular en un altre institut però l’Albert, gaudint d’una llibertat nova perquè ara a l’institut no el controlaven doncs ja no era obligatori i donat que a casa no hi havia ningú i la nevera estava buida, es buscava la vida al carrer, fins i tot, havia arribat a robar en els supermercats per menjar.
Va ser aleshores quan va conèixer als meus fills grans (que ja feia 3 cursos que feien escola a casa perquè jo els havia des-escolaritzat a consciència del que feia i del per què ho feia) fent un curs de Soft-Combat al Casal de joves de Cerdanyola. Donat doncs que a casa hi havia vida i una família que hi vivia, l’Albert venia i s’hi quedava sense veure mai el moment de marxar. Continuava fent campana però ja no s’estava al carrer amb els/les “amics/gues” perquè preferia venir a casa car s’hi sentia a gust, atès i aprenia moltes coses noves per ell, cuinar, tractar amb nens petits, compartir, utilitzar les paraules màgiques, a ser sincer, a expressar sentiments i neguits i sobretot, a estimar i valorar la vida.
Amb el pas del temps va començar a quedar-se a dormir però de manera, gairebé, estable car passava quatre dies a casa i tres a casa del pare o la mare segons li tocava però com que quan estava amb els pares, continuava estant més al carrer que a casa, va començar a quedar-se més, és a dir, ja, pràcticament, no se n’anava. Totes les vegades que vaig intentar parlar amb la seva mare i el seu pare perquè entenguessin que se n’havien de fer càrrec del seu fill perquè jo no podia cobrir les seves mancances doncs no sóc la seva mare i per molt que el cuidi, el buit de l’amor i l’atenció que hauria de rebre per part d’ells no el puc omplir, eren pèrdues de temps inútils que, a més a més, em feien alterar perquè amb la seva actitud vers el fill i vers jo mateixa, em treien de polleguera. No entenien o, més ben dit, no volien entendre res i tot eren discussions estèrils per telèfon, que a més a més pagava jo!, perquè ni el pare ni la mare volien assumir la responsabilitat que els pertocava i, al damunt, em culpaven a mi, pel fet de no dur als meus fills a l’escola, de que l’Albert estigués a casa meva car si jo fos “normal” com em deia la seva mare, l’Albert no vindria perquè no hi hauria ningú, com passa a les cases de la gent “normal”, segons ella, és clar!
Van ser dos anys molt durs i l’Albert el segon el va viure, pràcticament, a casa. Els pares no el trucaven mai, ell no volia marxar i quan jo els trucava només rebia crits, insults i amenaces i, evidentment, amb aquest panorama no em quedava més remei que adoptar a l’Albert car no sóc capaç de deixar a ningú al carrer! Vaig comunicar-ho a serveis socials i a la policia però no van fer res, per ells, un cas més, suposo, i no dels més greus com, per desgràcia, tants n’hi ha. Per serveis socials, a més a més, és més greu el cas d’un infant homeschooler!!!!, no ens en oblidem car som els “perseguits”, denunciats i jutjats!!!!
Ara l’Albert ja té 19 anys i viu a casa de la seva mare doncs, gràcies a la Montse G., directora de l’escola i institut d’ESO on anava l’Albert, la vam fer poder entrar una mica en raó car la Montse li va fer veure que era ella qui havia d’atendre al seu fill i no jo (al menys a la Montse se la va escoltar car la mirava com a directora i no s’atrevia a escridassar-la i a insultar-la com a mi que, per ella, només sóc una boja que no porta als seus fills a l’escola)
M’aturo, i m’aturo a consciència perquè trobo que és molt fort que un/a jove o un nen/a pugui estar desatés, maltractat, desemparat,... però si està escolaritzat i els pares porten un bon cotxe, malgrat la nevera estigui buida i el llit per fer, no passa res. Tot va bé, és normal. Ara bé, els nens/es i joves des-escolaritzats perquè els pares, degut a l’atenció i cura que tenen vers els fills, opten per aquesta opció per així poder educar-los millor i en millors condicions que les que ens ofereix el sistema, som tractats d’irresponsables, maltractadors, delinqüents pels serveis públics i, sobretot, per la gent fresca i irresponsable que se n’aprofita i, a més a més, es permeten insultar-te. Sento que visc en un món al revés, un món il·lògic, un món mancat de valors reals car es substitueixen pels valors materials, un món d’occident on hi dec ser per accident!
Bé, després d’aquest lapsus i tornant a l’Albert, he de dir que a casa l’estimem molt i sempre ens posem molt contents quan bé. Ell també ens estima molt i tot i que ho ha passat molt malament, al llarg de la seva infància i adolescència, és una persona molt positiva que s’esforça en aprendre i que té molt bon cor i moltes ganes de millorar i cultivar-se per ser una persona responsable i coherent.
Aquests dies hem fet moltes fotos perquè l’Albert ha vingut de vacances, doncs ja fa mig any que viu amb la seva mare i, tot i que ha anant venint, ja no s’havia tornat a quedar més de dos dies seguits. Aviat començarà a estudiar i volia aprofitar aquests darrers dies de vacances per estar ací!
Ara qui escriu sóc jo, l'Albert, perquè m'agradaria comentar algunes coses. Primer de tot agraeixo a la Lídia per fer aquesta entrada, ja que necessitava que es sabés tot això. Ha sigut molt difícil per a mi superar moltes coses, també dir que això que la Lídia ha explicat només és un petit resum. Dono les gracies a Déu d'haver-me ajuntat amb ells, si no els hagués conegut mai, ara estaria al món del carrer, i per ells que he après a estimar i valorar la vida i el medi ambient. Quan no els coneixia a mi no m'agradaven els nens, els notava un incordi o una espècie de molèstia i ara m'encanten i m'ho passo genials amb ells. Això m'ha fet recordar una cosa que em va preguntar la Lídia al poc temps de coneixens, em va preguntar qui eren els mes evolucionats, els indis o el soldats. Jo, tot ignorant en aquells moments, vaig contestar que els soldats, per anar amb canons. Ho comento perquè em poso ha pensar avui en dia d'on havia tret aquesta bojeria i només ho relaciono amb l'escola. Jo estic a favor del homeschooling i cambiaria el que fes falta per haver tingut una educació com han tingut l'Henoch i el Pau desde ben petit. També em sembla molt indignant que un pare o una mare arribi a dir tantes mentires a un fill i a manipularlo psicologicament per el seu benefici i que no l'atenguin com cal, que tenir un fill és una responsabilitat i qui no vulgui assumir-la que decideixi, abans, no tenir-lo.
Per acabar vull dir que m'encanta aquest bloc i molts altres blocs sobre el homeschooling!!
Comentaris
L'Albert i nosaltres també ens hem emocionat al llegir el teu comentari. Petons grans i sincers!
Parece incomprensible que unos padres puedan llegar a actuar así, pero por desgracia, como tú dices, a veces es más normal de lo que nos podemos imaginar.
Me he emocionado leyendo esta entrada, imaginándome a Albert intentando sobrevivir en esta jungla de sociedad que tenemos, él solo, hasta que encontró vuestro apoyo.
Estos días me imagino que habréis disfrutado y revivido muchos momentos maravillosos, es mejor quedarse con eso, verdad?
Muchos besos para los dos!
El pasado vivido ha sido muy duro pero sólo ver como se quieren, desde la sinceridad y transparencia, como se respetan en sus sentimientos y emociones, como colaboran, atienden y juegan con los pequeños y lo felices y contentos que están los cinco cuando están juntos, me llena de gozo y felicidad, renovándome la energía "caduca" de los momentos tan negativos y difíciles que hemos tenido que vivir y pasar, sin poderlo evitar pues los provocavan los irresponsables que nos querían el mal.