El nostre amic, L’Albert!



Demà ja se’n va l’Albert. Va arribar el passat dilluns per fer vacances perquè a casa, diu ell, s’hi sent molt a gust! I de fet, aquesta entrada d’avui, la faig per voluntat d’ell i per la necessitat que té de que se sàpiga una mica la seva història de fill únic i, a més a més, sol. “No hay hijos únicos, hay hijos solos” Javier Urra.
L’Albert viu les dues situacions que menciona Javier Urra, la de fill únic perquè no té germans i la de fill sol perquè és un jove com tants d’altres, que viu desatés o “deixat de la ma de Déu”, com diuen les iaies perquè els seus pares (separats) viuen pendents d’ells, de la seva feina i dels seus problemes, sentint el fill com una càrrega o un paquet que fa nosa. Aquestes circumstàncies familiars, l’Albert les ha viscut des que era molt petit. Des de que tenia 1 any fins els 16 va viure, com aquell qui diu, a l’escola car es quedava a menjador i canguratge, és a dir, entrava a les 8 del matí i no en sortia fins les 19h. El darrer any de secundària obligatòria, l’escola no va permetre que es quedés a menjador car provocava conflictes (tots els nens i nenes que no reben atenció adequada per part de la família, sobretot dels pares, presenten mancances afectives i educatives, molt greus, que els tornen, lògicament amb el pas del temps i el cúmul de greuges viscuts i que viuen, conflictius) i anava a menjar a casa d’una companya de classe donat que ambdues mares es van posar d’acord en temes econòmics.
Quan l’Albert va acabar secundària obligatòria, sense el títol, el van matricular en un altre institut però l’Albert, gaudint d’una llibertat nova perquè ara a l’institut no el controlaven doncs ja no era obligatori i donat que a casa no hi havia ningú i la nevera estava buida, es buscava la vida al carrer, fins i tot, havia arribat a robar en els supermercats per menjar.
Va ser aleshores quan va conèixer als meus fills grans (que ja feia 3 cursos que feien escola a casa perquè jo els havia des-escolaritzat a consciència del que feia i del per què ho feia) fent un curs de Soft-Combat al Casal de joves de Cerdanyola. Donat doncs que a casa hi havia vida i una família que hi vivia, l’Albert venia i s’hi quedava sense veure mai el moment de marxar. Continuava fent campana però ja no s’estava al carrer amb els/les “amics/gues” perquè preferia venir a casa car s’hi sentia a gust, atès i aprenia moltes coses noves per ell, cuinar, tractar amb nens petits, compartir, utilitzar les paraules màgiques, a ser sincer, a expressar sentiments i neguits i sobretot, a estimar i valorar la vida.
Amb el pas del temps va començar a quedar-se a dormir però de manera, gairebé, estable car passava quatre dies a casa i tres a casa del pare o la mare segons li tocava però com que quan estava amb els pares, continuava estant més al carrer que a casa, va començar a quedar-se més, és a dir, ja, pràcticament, no se n’anava. Totes les vegades que vaig intentar parlar amb la seva mare i el seu pare perquè entenguessin que se n’havien de fer càrrec del seu fill perquè jo no podia cobrir les seves mancances doncs no sóc la seva mare i per molt que el cuidi, el buit de l’amor i l’atenció que hauria de rebre per part d’ells no el puc omplir, eren pèrdues de temps inútils que, a més a més, em feien alterar perquè amb la seva actitud vers el fill i vers jo mateixa, em treien de polleguera. No entenien o, més ben dit, no volien entendre res i tot eren discussions estèrils per telèfon, que a més a més pagava jo!, perquè ni el pare ni la mare volien assumir la responsabilitat que els pertocava i, al damunt, em culpaven a mi, pel fet de no dur als meus fills a l’escola, de que l’Albert estigués a casa meva car si jo fos “normal” com em deia la seva mare, l’Albert no vindria perquè no hi hauria ningú, com passa a les cases de la gent “normal”, segons ella, és clar!
Van ser dos anys molt durs i l’Albert el segon el va viure, pràcticament, a casa. Els pares no el trucaven mai, ell no volia marxar i quan jo els trucava només rebia crits, insults i amenaces i, evidentment, amb aquest panorama no em quedava més remei que adoptar a l’Albert car no sóc capaç de deixar a ningú al carrer! Vaig comunicar-ho a serveis socials i a la policia però no van fer res, per ells, un cas més, suposo, i  no dels més greus com, per desgràcia, tants n’hi ha. Per serveis socials, a més a més, és més greu el cas d’un infant homeschooler!!!!, no ens en oblidem car som els “perseguits”, denunciats i jutjats!!!!
Ara l’Albert ja té 19 anys i viu a casa de la seva mare doncs, gràcies a la Montse G., directora de l’escola i institut d’ESO on anava l’Albert, la vam fer poder entrar una mica en raó car la Montse li va fer veure que era ella qui havia d’atendre al seu fill i no jo (al menys a la Montse se la va escoltar car la mirava com a directora i no s’atrevia a escridassar-la i a insultar-la com a mi que, per ella, només sóc una boja que no porta als seus fills a l’escola)
M’aturo, i m’aturo a consciència perquè trobo que és molt fort que un/a jove o un nen/a pugui estar desatés, maltractat, desemparat,... però si està escolaritzat i els pares porten un bon cotxe, malgrat la nevera estigui buida i el llit per fer, no passa res. Tot va bé, és normal. Ara bé, els nens/es i joves des-escolaritzats perquè els pares, degut a l’atenció i cura que tenen vers els fills,  opten per aquesta opció per així poder educar-los millor i en millors condicions que les que ens ofereix el sistema, som tractats d’irresponsables, maltractadors, delinqüents pels serveis públics i, sobretot, per la gent fresca i irresponsable que se n’aprofita i, a més a més, es permeten insultar-te. Sento que visc en un món al revés, un món il·lògic, un món mancat de valors reals car es substitueixen pels valors materials, un món d’occident on hi dec ser per accident!
Bé, després d’aquest lapsus i tornant a l’Albert, he de dir que a casa l’estimem molt i sempre ens posem molt contents quan bé. Ell també ens estima molt i tot i que ho ha passat molt malament, al llarg de la seva infància i adolescència, és una persona molt positiva que s’esforça en aprendre i que té molt bon cor i moltes ganes de millorar i cultivar-se per ser una persona responsable i coherent.

Aquests dies hem fet moltes fotos perquè l’Albert ha vingut de vacances, doncs ja fa mig any que viu amb la seva mare i, tot i que ha anant venint, ja no s’havia tornat a quedar més de dos dies seguits. Aviat començarà a estudiar i volia aprofitar aquests darrers dies de vacances per estar ací!







Ara qui escriu sóc jo, l'Albert, perquè m'agradaria comentar algunes coses. Primer de tot agraeixo a la Lídia per fer aquesta entrada, ja que necessitava que es sabés tot això. Ha sigut molt difícil per a mi superar moltes coses, també dir que això que la Lídia ha explicat només és un petit resum. Dono les gracies a Déu d'haver-me ajuntat amb ells, si no els hagués conegut mai, ara estaria al món del carrer, i per ells que he après a estimar i valorar la vida i el medi ambient. Quan no els coneixia a mi no m'agradaven els nens, els notava un incordi o una espècie de molèstia i ara m'encanten i m'ho passo genials amb ells. Això m'ha fet recordar una cosa que em va preguntar la Lídia al poc temps de coneixens, em va preguntar qui eren els mes evolucionats, els indis o el soldats. Jo, tot ignorant en aquells moments, vaig contestar que els soldats, per anar amb canons. Ho comento perquè em poso ha pensar avui en dia d'on havia tret aquesta bojeria i només ho relaciono amb l'escola. Jo estic a favor del homeschooling i cambiaria el que fes falta per haver tingut una educació com han tingut l'Henoch i el Pau desde ben petit. També em sembla molt indignant que un pare o una mare arribi a dir tantes mentires a un fill i a manipularlo psicologicament per el seu benefici i que no l'atenguin com cal, que tenir un fill és una responsabilitat i qui no vulgui assumir-la que decideixi, abans, no tenir-lo.  
Per acabar vull dir que m'encanta aquest bloc i molts altres blocs sobre el homeschooling!! 

Comentaris

Estrella ha dit…
M'he emocionat moltíssim amb aquesta història! És una cosa que mai comprendré... però m'alegre molt que l'Albert us haja trobat i ara estiga així de feliç, com mostreu a les fotos. Des d'Idees Magistrals us enviem molta força per continuar endavant en la vostra meravellosa tasca. Muuuuaks
Lídia ha dit…
Per desgràcia, Estrella, hi ha moltes coses injustes, il·lògiques i incomprensibles però hi són, passen i cada dia. Ignorar-les o negar-les no ens fa més savis ni bones persones car aquesta actitud, que és majoritària, és, precisament, la que fa que el maltractament, la violència domèstica i del carrer, les injustícies,i tot el que és NO... continuï trepitjant fort. Cal prendre consciència clara del que passa i manifestar el desacords sense pors, en veu ben alta perquè es deixin de cometre barbaritats, que ja n'hi ha hagut més que prou, al llarg de tota la història que ens precedeix. Lluitar per la conciència no és callar i otorgar, tot conformant-nos amb el típic "Vés jo no hi puc fer res, ja s'ho feran, tots tenim problemes" o pitjor encara l'actitud de negar-ho fent veure que vivim en un món de flors i violes! Lluitar per la consciència és ser conscient del que passa i fer-ne prendre consciència a qui ho vol ignorar o negar, per tal d'anar erradicant aquestes males actituds, tot caminant vers un món millor, més humà, just i de colors! (I sé que no t'estic explicant res que tu no sàpigues ja, car ets persona de consciència; bé que ho demostra la teva sensibilitat i el teu treball, part d'ell reflectit en el teu bloc!)
L'Albert i nosaltres també ens hem emocionat al llegir el teu comentari. Petons grans i sincers!
Inma ha dit…
Pero qué difícil ha tenido que ser para Albert vivir todo lo vivido, menos mal que con vosotros encontró un apoyo que seguro que le hizo el camino más llevadero.

Parece incomprensible que unos padres puedan llegar a actuar así, pero por desgracia, como tú dices, a veces es más normal de lo que nos podemos imaginar.

Me he emocionado leyendo esta entrada, imaginándome a Albert intentando sobrevivir en esta jungla de sociedad que tenemos, él solo, hasta que encontró vuestro apoyo.

Estos días me imagino que habréis disfrutado y revivido muchos momentos maravillosos, es mejor quedarse con eso, verdad?

Muchos besos para los dos!
Lídia ha dit…
Besos para ti también Inma y si, aunque parezca increible hay muchos padres que actúan así, por ello los índices de fracasos escolares y delincuencia juvenil se han incrementado tanto esta última década, sobretodo. En mi caso particular, mis padres también actuaron y aún actuan así conmigo y mis dos exparejas también han pasado de sus hijos, en todos los aspectos, y he tenido que subirlos a los cuatro sola y maltratada por las familias de los dos padres de mis hijos, por el hecho de ser catalana y estar abandonada por mi familia porque nunca me han querido. Quizás por esto soy tan empática con las personas que viven situaciones duras, injustas e irracionales y lucho tanto para crear conciencia de humanidad y de respeto. Todas las personas merecemos vivir con dignidad pero no podemos escoger en que manos "caemos".
El pasado vivido ha sido muy duro pero sólo ver como se quieren, desde la sinceridad y transparencia, como se respetan en sus sentimientos y emociones, como colaboran, atienden y juegan con los pequeños y lo felices y contentos que están los cinco cuando están juntos, me llena de gozo y felicidad, renovándome la energía "caduca" de los momentos tan negativos y difíciles que hemos tenido que vivir y pasar, sin poderlo evitar pues los provocavan los irresponsables que nos querían el mal.
Maria i Jordi ha dit…
Quina història tan bonica i emotiva Lídia i Albert! Què difícil ha hagut de ser per tu Albert, i quina sort trobar-te amb la Lidia i els seus fills! Sempre dic que les dificultats si es saben aprofitar porten un GRAN BÉ darrera amagat. Lídia tot un tema això dels nens i nenes "oblidats" a les escoles, extra-escolars i canguratges com tu dius... Caminem cap a un món terrible pels infants i adolescents... És un tema de reflexió.
Lídia ha dit…
Si, si que cal reflexionar-hi i molt a fons car el futur d'aquesta societat, dels nostres fills i de tots els joves i els infants, així com el de la nostra Mare Terra està en les actituds i les conductes presents i actuals doncs el futur, sempre ha estat i estarà condicionat pel passat hagut. Si el present millora, el futur també millorarà però si el present empitjora més encara, en el futur tots i totes ho patirem! Molts petons, guapíssims!
♥ meninheira ♥ ha dit…
Es indignante, lo único que les interesa es el control estatal, no el bienestar del menor :(
Lídia ha dit…
Si Meni, lo malo es que en vez de dedicar los esfuerzos y presupuestos a reconducir las conductas de los padres/madres irresponsables que no atienden a sus hijos/as, desvían la mirada hacia las familias que asumimos la responsabilidad y educación de nuestros/as hijos/as al 100% pues no usamos el servicio educativo que nos ofrece el gobierno. ¿Esto es desantender y desamparar? Mundo al revés, Meni, mundo al revés! Besitos!

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!

Peücs per tenir els peus ben calentons!