N'expliquem un aquest vespre de St Jordi? ;)

La Babbitty Rabbitty i la soca riallera, un conte de J.K. Rowling...

Fa molt i molt de temps, en un país llunyà, vivia un rei neci que va decidir que tindria poders màgics ell i prou.

Per aconseguir-ho, va manar al cap del seu exèrcit que formés una brigada de caçadors de bruixes i els va proporcionar una canilla de ferotges gossos negres de caça. Al mateix temps, el rei va fer llegir bans a tots els pobles i totes les viles del país: "El rei busca un mestre de màgia".

No hi va haver cap bruixa ni cap bruixot de veritat que s'atrevís a oferir-se per cobrir la plaça perquè tots s'amagaven de la brigada de caçadors de bruixes.

Però un xarlatà astut sense poders màgics va veure-ho com una oportunitat per enriquir-se i es va presentar a palau assegurant que era un bruixot de mestria extraordinària. Va fer uns quants trucs senzills que van convèncer el rei neci que posseïa poders màgics, i tot seguit va ser nomenat gran encantador en cap i professor particular de màgia del rei.

El xarlatà va manar al rei que li donés un gran sac ple de diners per poder comprar varetes i altres articles màgics. També li va demanar uns quants robins grossos, que li havien de servir per fer sortilegis curatius, i un parell de copes de plata per posar-hi i deixar-hi assaonar les pocions. I el rei neci el va proveir de tot.

El xarlatà va guardar el tresor ben guardat a casa seva i va tornar a palau.

No sabia que l'observava una vella que vivia en un cabanyot d'un extrem del clos del palau. Es deia Babbitty i era la bugadera que deixava blanca, suau i perfumada la roba de llit de palau. Espiant de darrera els llençols estesos, la Babbitty va veure que el xarlatà partia dos branquillons d'un dels arbres del rei i entrava a palau.

El xarlatà va donar un dels branquillons al rei i li va assegurar que era una vareta de poder formidable.

- Però només obrarà - va dir el xarlatà - quan en sereu digne!

Cada matí, el xarlatà i el rei neci sortien al clos del palau i hi agitaven les varetes dient ximpleries en veu alta. El xarlatà va tenir la precaució de fer uns quants trucs més perquè el rei continués convençut de la mestria del seu gran encantador i del poder d'aquelles varetes que li havien costat tants diners!!!!

Un matí, mentre el xarlatà i el rei neci feien brandar els branquillons i saltaven descrivint cercles i recitaven ritmes sense sentit, el rei va escoltar una riallada. La Babbitty, la bugadera, observava el rei i el xarlatà des de la finestra del seu casinyot i reia tan fort que les cames no la van aguantar i va desaparèixer del marc de la finestra.

- Dec tenir un aspecte ben poc digne, per fer riure així una bugadera vella! - va dir el rei. Va deixar de saltar i de fer brandar el branquilló i va arrufar el nas -. Estic tip de practicar! Quan estaré preparat per fer sortilegis de veritat davant dels meus súbdits, encantador?

El xarlatà va intentar calmar el seu deixeble prometent-li que aviat estaria en condicions de realitzar encanteris admirables, però la riallada de la Babbitty havia ferit les orelles del rei més del que el xarlatà s'imaginava.

- Demà - va dir el rei - convidarem la cort a veure com el rei fa màgia!

El xarlatà va comprendre que havia arribat l'hora d'agafar el tresor i tocar el dos.

- Ui no, Majestat, no pot ser! M'havia descuidat de dir a Vostra Majestat que demà haig d'emprendre un llarg viatge...

- Si surts de palau sense el meu consentiment, bruixot, la meva brigada de caçadors de bruixes t'empaitarà amb la seva canilla! Demà matí m'ajudaràs a fer màgia en presència dels meus nobles i les seves dames i, si algú se me´n riu, et faré decapitar!

El rei va tornar-se'n al palau d'una revolada i va deixar el xarlatà sol i acoquinat. Ni tota la seva astúcia el podia salvar, ara, perquè ni podia fugir ni ajudar el rei amb una màgia que cap dels dos posseïa.

Amb la intenció de donar lliure curs a la por i la còlera que sentia, el xarlatà es va acostar a la finestra de la Babbitty. Va mirar a dintre i va veure la vella asseguda a taula, donant llustre una vareta. Darrera seu, en un racó, els llençols del rei es rentaven tot sols a dintre d'un bugader de fusta.

El xarlatà es va adonar a l'acte que la Babiitty era una bruixa de veritat, i que, així com l'havia ficat en un embolic, ara podia treure-l'en.

- Carronya! - va cridar el xarlatà -. Les teves riallades m'han costat ben cares! Si et negues a ajudar-me et denunciaré per bruixa i serà a tu que la canilla del rei et trossejarà!

La vella bugadera va somriure al xarlatà i li va prometre que faria tot el que estigués a les seves mans per ajudar-lo.

El xarlatà li va manar que s'ocultés dintre un arbust mentre el rei feia la seva exhibició de màgia i que fes els sortilegis del rei en lloc seu, sense que el rei se n'adonés. La Babbitty s'hi va avenir però va voler aclarir una cosa.

- Què passarà si el rei assaja un sortilegi que jo no sóc capaç de fer?

El xarlatà va esclafir una rialla burleta.

- La teva màgia és superior a la imaginació d'aquest ximple - va assegurar-li i se'n va tornar al castell tot cofoi del seu enginy.

L'endemà al matí, tots els nobles i totes les dames del reialme es van aplegar al clos del palau. El rei es va enfilar a l'empostissat que tenien al davant, amb el xarlatà al costat.

- Primer faré desaparèixer el capell d'aquesta dama! - va exclamar el rei, apuntant una dona noble amb el branquilló.

Des de dintre d'un arbust pròxim, la Babbitty va apuntar amb la vareta al capell i va fer que es volatilitzés. La multitud va quedar tota sorpresa i admirada, i va aplaudir amb entusiasme el rei exultant.

- Ara faré volar aquell cavall! - va exclamar el rei, apuntant el seu propi corser amb el branquilló.

Des de dintre l'arbust, la Babbitty va apuntar amb la vareta el cavall i el cavall es va enlairar al cel. La multitud va quedar encara més esbalaïda i meravellada i van felicitar el seu rei mag amb una forta ovació.

- I ara... - va dir el rei, mirant el seu voltant buscant inspiració, i el capità de la brigada de caçadors de bruixes se li va acostar corrents.

- Vostra Majestat - va dir el capità -, aquest mateix matí, en Sabre s'ha mort per haver-se menjat un bolet metzinós! Torneu-li la vida amb la vareta, Vostra Majestat!

I el capità va hissar a l'empostissat el cadàver del gos més gros de la canilla de caçar bruixes.

El rei neci va empunyar el branquilló i el va apuntar cap el gos mort. Però a dintre de l'arbust la Babbitty va somriure, sense fer l'esforç d'aixecar la vareta perquè no hi ha cap màgia que faci ressuscitar els morts.

Com que el gos no es bellugava, la multitud va començar a xiuxiuejar primer i després a riure perquè tenien la sospita que els altres dos encanteris del rei no havien sigut sinó trucs de màgia.

- Com és que no em surt? - va dir el rei amb un crit al xarlatà, a qui no va trigar a passar-li pel cap l'única escapatòria que li quedava.

- Mireu, Majestat, mireu! - va cridar, assenyalant l'arbust on la Babbitty estava amagada -. La veig perfectament; allà hi ha una bruixa dolenta que saboteja la vostra màgia amb els seus conjurs malignes! Que algú l'agafi!

La Babbitty va sortir de l'arbust rabent i la brigada de caçadors de bruixes li va córrer al darrera amb els gossos, que clapien assedegats de la sang de la bugadera. Però aquella bruixa menuda es va esfumar en arribar a una tanca de bardissa baixa; i quan el rei, el xarlatà i tots els cortesans van passar a l'altre costat, van trobar la canilla dels caçadors de bruixes bordant i ensumant un arbre vell i guerxo.

- S'ha transformat en un arbre! - va dir el xarlatà cridant; i, per por que la Babbitty tornés a transformar-se en dona i el denunciés, va afegir - Talleu-lo, Majestat! Així és com es tracten les males bruixes!

De seguida van portar una destral i van aterrar l'arbre enmig de les fortes aclamacions dels cortesans i el xarlatà.

Quan ja se'n tornaven a palau però, el so d'una forta rialla els va fer parar en sec.

- Ximples! - va dir la veu de la Babbitty des de dintre la soca que havien deixat enrere.

- Cap bruixa ni cap bruixot pot ser mort tallant-lo per la meitat! I si no em creieu, agafeu la destral i talleu en dos el gran encantador!

El capità de la brigada de caçadors de bruixes es moria d'impaciència per comprovar-ho però, en el moment que aixecava la destral, el xarlatà se li va agenollar als peus implorant clemència i confessant tota la seva impostura. Mentre l'arrossegaven cap a les masmorres, la soca de l'arbre va deixar anar una riallada encara més sonora.

- Si talleu cap bruixa per la meitat, una maledicció terrible devastarà el vostre reialme! - va dir a l'estupefacte rei -. A partir d'avui, cada càstig que infligiu a qualsevol bruixot o bruixa com jo serà com un cop de destral que us notareu al costat, fins que desitjareu poder morir!

En sentir això, el rei també va caure de genolls i va dir a la soca que promulgaria tot seguit un ban per mitjà del qual quedarien lliures de persecució totes les bruixes i tots els bruixots del reialme i se'ls permetria practicar la seva màgia en pau.

- D'acord - va dir la soca - però encara no heu fet justícia a la Babbitty!

- Faré el que convingui, el que convingui! - va exclamar el rei neci, retorcent-se les mans davant la soca.

- Erigireu una estàtua de la Babbitty damunt meu, en memòria de la vostra pobra bugadera i perquè sempre tingueu record de la vostra niciesa! - va dir la soca.

El rei s'hi va avenir a l'acte i va prometre que agafaria el principal escultor del país i li faria fer una estàtua d'or pur. A continuació, l'avergonyit rei i tota la noblesa van tornar a palau mentre la soca d'arbre deixava anar una altra riallada.

Quan el clos del palau va tornar a quedar desert, per una obertura entre les arrels de la soca de l'arbre es va esmunyir un vell conill llustrós de llargs bigotis amb una vareta ficada entre les dents. La Babbitty va sortir del clos i se'n va allunyar fent saltirons i, des d'aleshores,... damunt la soca d'arbre hi ha l'estàtua d'or de la bugadera i al reialme no s'hi ha perseguit mai més cap bruixot ni bruixa...

Del llibre, Les rondalles del bard Gallard.

Els/les mentiders i farsants cada vegada la van liant més, tot culpant sempre els/les demés! I els/les "fantasmes", des del seu EGO sempre inflat i amb la seva imperiosa necessitat de lluir-se sempre per presumir -davant els/les que per conveniència els segueixen el corrent- no hi veuen mai... més enllà del seu nas, tot deixant-se sempre enganyar per qui més els/les enreden!

Surt més a compte ser bruixots i bruixes!!!! ;)