Contes d'arreu per a treballar valors: Un conte xinès!

"L'home invisible" és un conte xinés extret del llibre Proverbios de la Antigua China que ens fa valorar la importància d'entendre el que llegim i de ser-ne crítics, posant-hi seny i sentit comú, per no caure en l'error de prendre-ho tot al peu de la lletra sense opció a reflexionar el que n'hem interpretat i el per què. Llegir mecànicament és molt distint al fet de llegir, comprensivament i crítica, per tal d'aprendre a interpretar els escrits atenent als recursos lingüístics i poètics, emprats en el discurs escrit (metàfores, frases fetes, comparacions,...), en el seu significat i la seva intencionalitat dins del context; atenent al moment històric i el context social que refereix; atenent a l'entorn social i històric de l'autor/a i atenent, també, a les nostres vivències i experiències de vida, entre d'altres aspectes importants a tenir en compte. Llegir sense analitzar el que llegim, tractant de "memoritzar" el discurs per a adquirir coneixement i saber tot repetint-lo, tal qual està escrit, no ens aporta saviesa perquè limitem la nostra ment a una mecànica que no ens permet anar més enllà per a poder interpretar, de manera comprensiva, el pensament expressat en l'escrit en la seva profunditat i intencionalitat. 

"La saviesa és la millor de les riqueses" i aquesta no sols s'adquireix llegint sinó també vivint i experimentant, doncs són les vivències les que ens fan aprendre dels encerts i dels errors que cometem en el nostre dia a dia carregat d'aprenentatges, alguns positius i d'altres negatius, car la vida ja ens va posant les situacions per tal que aprenguem a fer una bona sel·lecció i interiorització d'aquests aprenentatges i poder així saber quins ens convenen i quins no.

Aquest conte també ens permet fer entendre la mainada com se'ns pot girar el cap, fent-nos fer el que no hem de fer, quan pensem que sols els diners ens faran rics per comptes d'entendre que la veritable riquesa no és material sinó que va molt més enllà, doncs és la que ens va cultivant i ens va fent madurar correctament, en el nostre viure, perquè aquesta és espiritual.  

L'home invisible

Fa molts i molts anys hi havia un intel·lectual xinès que es passava tot el sant dia buscant i regirant entre els llibres la manera de fer-se ric. Heu de saber i entendre, i entendre i saber que, als llibres xinesos, hi ha moltes coses sàvies i bones, però no gaires consells pràctics per fer-se ric, ja que la saviesa és la millor de totes les riqueses. Ara be, aquell home tan llegidor preferia fer-se ric a fer-se savi i, posats a llegir, confiava trobar, en un llibre o altre, el secret de la fortuna. Així doncs, vinga llegir i llegir un llibre rere l'altre, cosa que no és tan fàcil, no us penseu, perquè l'alfabet xinés no té només vint-i-vuit lletres com el nostre, sinó més de tres mil!

Un dia, tot llegint un llibre hi va trobar aquesta frase: "En una fulla s'hi pot amagar la clau del budisme. Aquell qui reculli aquesta fulla pot perdre's de vista rere seu".

Cosa que traduïda al nostre llenguatge vol dir, més o menys, que hi ha una gran perfecció en totes les coses d'aquest món, fins i tot en una fulla d'arbre, i que, si se sap contemplar bé la perfecció de les petites coses, la nostra existència humana deixarà de semblar-nos tan important i prioritària.

Però l'homenic aquell no estava per contemplacions i va prendre's la sentència budista al peu de la lletra.

Ell que sí, que se'n va cap al bosc i aplega un grandíssim farcell de fulles seques. Se'n torna cap a casa i, posant el farcell a terra, li diu a la seva dona:

- Fixa-t'hi bé. Ara agafaré una fulla, me la posaré davant dels ulls i, si és la fulla bona, els savis diuen que desapareixeré. Tu digues només si em veus o si no em veus, i així jo sabré si he triat la fulla bona o no. Entesos?

La dona va pensar que allò era una ximpleria de les grosses, però, per tal de tenir content el seu home, es va disposar a seguir-li la beta. Què en sabia ella d'allò que diuen els llibres? No era pas una intel·lectual!

L'home agafa una fulla a l'atzar, se la posa davant dels ulls i pregunta:

- Que em veus?

- I per què no t'hauria de veure? - li respon la dona, que estava ben bé davant seu.

Ell que sí, que agafa una altra fulla i fa la mateixa comèdia:

- Que em veus?

- I tant que sí!

I au, una fulla rere l'altra, aquell savi tanoca vinga preguntar a la seva dona, burxa que burxa, si el veia rere els ulls tapats per una fulla.

Va arribar un moment en què la dona, tipa i cuita d'aquella bajanada, ja no va poder més, i amb tal de treure-se'l de sobre va dir:

- Ui, aquesta vegada no et veig!

L'homenet va quedar d'allò més content amb aquesta resposta, i posant aquella fulla seca dins una bosseta de setí, per guardar-la com el tresor més preciós que hi podia haver en aquest món, se'n va anar al mercat disposat a fer-se ric d'una vegada.

Com podia fer-se ric amb una fulla?, pensareu vosaltres, que sou molt més assenyats que ell. Ara ho veureu.

Ben cregut que aquella fulla el feia tornar invisible, el savi ximplet va passejar pel mercat fins que va trobar la parada de joies més rica de totes. Llavors, va posar-se la fulla davant dels ulls, i convençut que ja ningú no el podia veure, va allargar l'altra mà i va pispar la millor joia sota mateix dels nassos del venedor.

Aquest, naturalment, es va posar fet una fúria, i com que tothom havia vist el que havia fet aquell babau, el van detenir i el van dur davant del senyor jutge.

El magistrat el va interrogar ben interrogat, preguntant-li per què havia fet aquella ximpleria, i l'homenet saberut li va explicar fil per randa com tot havia sortit de la frase que havia llegit en un llibre molt ple de lletra.

Llavors, el jutge es va posar a riure a cor què vols, cor què desitges, perquè ell també havia llegit el mateix llibre i sabia de bo de bo què volia dir aquella famosa frase. Enmig de rialles, va poder dir al ximplet tanoca:

- Ai senyor, ets ben bé una rata de biblioteca sense gota de seny! Que no veus que si et poses una fulla davant dels ulls, la fulla pot no deixar-te veure la muntanya, mil vegades més gran, però que el fet que tu no vegis la muntanya no vol dir que la gent no et vegi a tu? La meva sentència és que hauràs d'aprendre la saviesa d'aquest món no pas als llibres, sinó a casa i al mercat, i la primera persona que te n'ensenyarà serà la teva dona.

D'ençà d'aquella sentència tan assenyada, els xinesos fan servir la dita de "La fulla que no deixa veure la muntanya" per definir les persones que prefereixen fixar-se en els detalls més poca-soltes d'un problema en comptes de raonar-ne les causes.

Imatges trobades a Google