Contes per a treballar valors: El torpede pacifista!

Conte per a fer comprendre els infants i els pre-adolescents (que ho entenen millor que els adults!) l'absurd de les guerres, no només pel que fa a la destrucció, cruel i inhumana, que suposen sinó també per entendre el malèfic i malintencionat negoci que hi ha al darrera de les mateixes. Negoci que desenvolupa i fomenta el mal, tot destruint Gaia o la Mare Terra per comptes d'apreciar-ne el seu valor vital i poder així obtenir i compartir tota la riquesa que ens ofereix quan en prenem cura i invertim el treball, els diners i els esforços en coses necessàries, beneficioses i positives per a tots i totes els éssers i les espècies que l'habitem.
Ensenyem els infants a valorar i estimar Gaia o la nostre Mare Terra, que és un Paradís!, per poder així anar frenant les guerres, els odis, les injustícies, els desastres ecològics, els mals vicis, les fòbies, l'agressivitat, la visceralitat, les bestieses, l'esclavitud, la ignorància supina,..., i la ceguesa, és a dir, tot el MAL que l'està convertint en un escenari, fred i gris, ple de deixalles contaminants, pol·lució, destrucció, mort i dolor!!!!

GAIA o la nostra MARE TERRA

EL PETIT TORPEDE PACIFISTA
Aquesta història va passar en una ciutat, grisa i avorrida, d'un país capitalista i molt egoista. Una ciutat dormitori on la gent vivia cronometrada, controlada, medicada i sense somnis ni alegria perquè treballaven en les fàbriques d'armament que uns quants havien fet construir per a poder guanyar molts diners i viure en els seus "paradisos artificials i fiscals" plens de luxes innecessaris, vicis i servents sotmesos i esclavitzats.
Com que la gent d'aquesta ciutat no tenia somnis ni alegria, treballaven i vivien com si fossin robots programats i, fins i tot, els seus cors, que tornaven freds i insensibles amb l'esgotament i la desídia, bategaven com si fossin bombes de rellotgeria.
Aquest país capitalista i egoista es dedicava, principalment, a la producció d'armament per a vendre'l a països, conqueridors i cruels, que es dedicaven a fer guerres per envair nous territoris, tot matant la natura i moltes vides innocents. Fabricaven tot tipus d'armes, tancs i obusos perquè era un negoci que tenia molta sortida i feia guanyar molts diners a tots i totes els que manaven i controlaven, des dels seus despatxos, que la producció no aturés.
Un dia però, en un taller d'una de les fàbriques d'aquella ciutat, grisa i avorrida, una dona, amb les mans deformades pels durs anys d'aquell treball en cadena, va començar a pensar, mentre treballava, que aquelles armes que fabricaven, per a poder guanyar un petit sou per viure en aquella ciutat on havien nascut i d'on mai havien sortit, només servien per a matar d'altres éssers humans com ella: dones, homes, avis i àvies, joves, pares, mares i, sobretot, nens i nenes que tenien el mateix dret de viure que ella i que els altres treballadors i treballadores i llurs famílies tenien. Eren reflexions que mai abans s'havia fet perquè ningú parlava mai d'aquestes coses doncs, des dels despatxos de direcció de les fàbriques, ho havien prohibit. En aquells despatxos només es parlava de diners, diners i més diners i les vides d'altri no comptaven car la seva sang es sumava en xifres i es transformava en monedes d'or per als i les que manaven i posaven les normes. Per això els treballadors i treballadores només havien de treballar i callar sense interrompre la producció si no volien ser despatxats i quedar-se sense casa ni diners per poder menjar i viure en aquella trista i grisa ciutat que els havia vist néixer. Aquells pensaments que s'anaven desplegant, tot omplint la seva ment de raons humanes que ni ella ni ningú, en aquell indret, mai s'havien plantejat, la van fer estremir i esgarrifar perquè es va adonar que vivia dins d'una gran mentida amb tots els demés, sense ser-ne conscients ni ella ni ells. Una gran mentida perquè, des que eren petits els feien creure que havien de treballar molt per fer prosperar les fàbriques fent prosperar, així, la ciutat i el seu benestar perquè els diners que guanyaven els podien invertir comprant comoditats. Però, Quines comoditats? Es va dir, atenta als seus pensaments, comoditats que no podem gaudir perquè estem, gairebé sempre, en aquestes horroroses i grises fàbriques tancats i treballant sense poder aturar i sense poder parlar! Es va adonar que la veritat era una altra perquè les armes i les municions només servien per destruir pobles i ciutats impedint que les persones poguessin viure en pau i tranquil·litat. Es va sentir cruel i despietada perquè els diners que guanyava per viure provenien dels assassinats i atrocitats que es cometien amb tota aquella "ferralla" que l'envoltava i que ofegava, a més, la seva pròpia vida en aquell sorollós i pudent taller de producció en cadena que la tornava robot les 8 hores, més les extres si calia, que duraven les dures jornades de treball que no li deixaven, pràcticament, temps per atendre la casa ni la família i, encara menys, per a gaudir de les petites comoditats que, de mica en mica, adquirien per a millorar el seu benestar.
Un sentiment molt fort i mai abans experimentat la va envair per dins fent-la plorar perquè fabricava allò que, després, seria la desgràcia de tanta vida bella i innocent que no mereixia morir perquè d'altres homes i dones, sense ànima ni escrúpols, s'enriquissin a costa del seu treball fruit de la pressió i l'engany al que ella i els altres treballadors i treballadores eren sotmesos.
Mentre plorava, sense deixar de pensar ni tampoc de treballar car les seves mans funcionaven soles i automatitzades després de tants anys i cada dia, excepte els dimarts que ella lliurava, fent el mateix tantes hores seguides perquè l'ordre de no  interrompre la cadena de muntatge estava més que interioritzada pel que podia passar si algú es despistava, una llàgrima va caure al damunt d'un petit torpede d'última generació, transformant-lo en un torpede sensible i ple de vida perquè l'energia i el pensament d'aquella dona van integrar-se en la seva matèria. En aquell precís moment, l'encarregada de la seva secció li va cridar l'atenció perquè s'havia permès plorar mentre treballava i mostrar sentiments estava totalment prohibit doncs podia desconcentrar-los de la feina i interrompre la cadena, tot generant grans desperfectes i, això, evidentment, no podia passar per res del món ja que la producció era sagrada si volien cobrar la paga! Aleshores, ella s'incorporà com si d'un robot es tractés i va continuar la feina sense pensar ni reflexionar més perquè la gèlida mirada de l'encarregada li havia deixat la sang glaçada i la ment en blanc.
Passats uns dies d'aquell incident, el torpede va arribar al seu destí però es negà a disparar-se. Els soldats, estranyats el van tornar al magatzem. Un cop allí, el torpede, dotat dels sentiments, l'energia i la raó humanes d'aquella dona de la fàbrica, fosca i freda, que l'havia fet néixer, va fer entendre i comprendre als seus companys i companyes d'armament que essent tan bon i sòlid metall com eren, podien ajudar la població, tot millorant les seves condicions de vida en comptes de matar-los i destruir les seves cases i boscos.
Aleshores, totes aquelles armes i municions, impregnades d'aquella energia que les dotava de sentiments i raó humanes, es van negar a esclatar, tot desobeint les ordres d'aquells homes, egoistes i inhumans que les utilitzaven per matar i robar el que és dels altres, els quals es van veure obligats a acabar la guerra per manca d'armes i municions.
I diuen que tot aquell arsenal va ser convertit en estris i eines per llaurar la terra i en tractors i maquinària per a facilitar les feines del camp i diuen també que tots els diners que abans es dedicaven a la indústria de l'armament, ara s'invertien en fer créixer l'arròs, el blat, els arbres, la població animal,... i en preservar i cuidar el medi ambient i la Mare Terra perquè Gaia podés tornar a ser un Paradís, en comptes de continuar sent el cementiri de tombes, plenes de vides innocents, en el que aquells homes i dones egoistes de ment buida i en blanc, sense ànima ni sentiments, l'havien convertit al llarg de tants segles d'absurdes guerres i batalles per destruir el gran paradís natural que és el nostre planeta Terra o, més ben dit, la nostre Mare Terra, GAIA!
Lídia Alsi, Shau'Din. Juny 2012.
(Conte inspirat en un text redactat, fa anys, amb un grup classe per a treballar la Pau)


Comentaris

Inma ha dit…
Lidia, me encanta leerte y sobre todo los sentimientos que nos transmites tan puros y sanos. Un cuento super bonito, para hacer conscientes y críticos a nuestros hijos de un absurdo más de esta sociedad, las guerras.
Me ha gustado mucho, me lo guardo para cuando Acher sea más mayor.
Un besico!
Unknown ha dit…
Han sido muchos años dando clases de lengua y literatura con material de elaboración propia que, a su vez, fomentaba y motivaba a l@s alumn@s a crear, a razonar, a analizar y a expresar sus pensamientos y sentimientos; es por ello que tengo muchísimo material, renovarlo y publicarlo en el blog es una manera de darle salida compartiéndolo con quienes lo sepan apreciar y lo quieran usar también! (Es mejor y menos egoísta que mantenerlo archivado en las estanterías del estudio, llenándose de polvo, además! ;) )
Me hace muy feliz que te haya gustado pues que valoren tu esfuerzo y trabajo siempre anima y llena y el hecho que te agrade por lo que transmite y como material para trabajar y educar en valores me convence más de su utilidad y mi necesidad de sacarlo de la estanteria para darlo a conocer!
Muchísimas gracias por compartir tu opinión y por tu valoración pues me sube la autoestima y me aporta más seguridad en mi misma! Gracias de corazón, guapísima! Besos mil para voosotros también!
Anònim ha dit…
Avui és 18 de juny. Lídia, per molts anys!! Encara que tu ho neguis, jo sempre et porto al cor. Petons per tots. La teva germana Esther
Unknown ha dit…
Moltes gràcies, Esther, per felicitar-me després de tants anys d'hostilitat doncs és més agradable que el buit i el rebuig i genera benestar per comptes de tristesa i dolor! A més, Nunca es tarde cuando la dicha es buena, que diuen! I, encara que tu tampoc t'ho creguis, jo també us portat sempre al cor malgrat no accepteu com sóc!

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Els fruiters de casa: La noguera

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!