Contes d'arreu per a treballar valors. Una llegenda sioux!

Conte per a treballar la importància que té el respecte vers la diferència i la diversitat! 

El misteri de la cantera de la pedra de pipa
Fa molt de temps, els indis sioux vivien a prop del gran llac envoltat del immens bosc de pins. En la tribu dels dakota, hi vivia un jove valent però impetuós a qui nomenaven Herba del Mig.
Aquest bèl·lic guerrer no estava gens content amb el seu nom i només desitjava una cosa: aconseguir un nou nom que pregonés les seves victòries vers els enemics.
Un dia en el consell va dir:
- Me n'aniré cap el sud. Allà, on les àligues planegen per damunt de les muntanyes, espero aconseguir un nom més digne de mi.
Els savis del consell van sospirar alleugerats en conèixer les intencions d'Herba del Mig doncs el jove, excessivament impulsiu, sovint tenia atacs de còlera i havia arribat, fins i tot, a matar un amic.
Així doncs, Herba del Mig va agafar la seva llança i es va allunyar sense pensar-s'ho dues vegades.
El sol acabava d'enlairar-se per quarta vegada quan es va trobar davant d'un gran animal geperut.
- Resultes ridícul amb aquesta gepa a l'esquena! Aparta't del meu camí que em poses nerviós! - va dir-li amb cara de pocs amics.
El vell geperut era l'Esperit dels Bisons i li va contestar amb molta calma:
- Em sembles molt dèbil per ficar-te amb mi!
Boig de ràbia i sense poder-se contenir, Herba del Mig va replicar:
- Potser ets un inconscient? Què no veus que sóc un sioux i no suporto veure l'enemic?
- Sóc un enemic, jo? - va preguntar el Gran Bisó amb estranyesa.
- El meu esperit és tan combatiu que tot el que no sigui jo és el meu enemic! - va cridar Herba del Mig molt alterat i provocador.
Aleshores va alçar la seva llança i va colpejar l'enorme animal però la punta de sílex  relliscava en la seva pell sense penetrar-la. El sioux va lamentar-se:
- Què nassos passa? La teva pell és més dura que la dels altres bisons! He matat a més enemics que dits tinc a la mà! Com és possible que no aconsegueixi ni tan sols ferir-te lleugerament?
El Vell Bisó, adolorit pel reuma, es va posar a riure:
- He de dir-te que no sóc un bisó corrent, jo. Tinc tants anys que la meva pell i el meu pèl em fan d'escut.
- Però el meu braç és poderós! - digué l'indi envalentint-se.
- Poc importa un bon braç! - va contestar-li l'ancestre barbut, rient encara més - Millor t'aniria si li transmetessis la teva força combativa a la llança, et seria més útil.
- És una bona idea - va admetre l'irascible guerrer.
I tot seguit, es va concentrar plenament per a transmetre tota la seva energia d'ira a la seva arma que, immediatament, es va convertir en una llança-medicina.
- Ara col·loca la seva punta sobre aquesta roca - va dir el Vell Bisó.
Herba del Mig va fer el que el Bisó havia dit i la roca va esclatar en milers de bocins.
- Vaja! - exclamà el guerrer sioux - Saps, vell animal, que ets un bon conseller?
- Segur que ara ets més eficaç que abans, ara bé, amb aquesta llança només podràs matar animals per necessitat i a homes que atemptin contra la teva vida. - Va concloure l'Esperit dels Bisons.
Aparentment satisfet, Herba del Mig va continuar el seu camí i aviat va arribar davant d'una elevada muntanya vermella.
Era un lloc on diverses tribus índies hi anaven per a agafar pedres amb les que fabricaven les seves pipes de la pau. Precisament en aquell moment, diferents enemics dels sioux estaven extraient-ne d'una gran cantera. Herba del Mig va alçar la seva llança i li ordenà:
- Mata'm a aquesta gent! Em són indiferents i no puc suportar la seva presència aquí!
Però el braç d'Herba del Mig va abaixar-se per ell mateix i li digué:
- No puc llançar l'arma contra aquestes persones mentre no hagin fet res per prendre't la vida. Recorda que et va dir l'Esperit dels Bisons!
- Què serà ara de mi? - es va lamentar Herba del Mig - Els meus germans sioux, es burlaran de mi quan se n'assabentin de la meva debilitat.
- En absolut! - digué el braç - En comptes de queixar-te, col·loca la punta de la teva llança sobre la vessant d'aquesta muntanya.
Herba del Mig ho va fer i tot just quan el sílex va tocar la muntanya, una immensa roca va esclatar en bocins.
Els indis que hi havia a la cantera van començar a còrrer i a cridar:
- Mireu! Un home armat amb una poderosa medicina ha arribat fins a nosaltres! Ja no haurem d'esgotar-nos picant la roca per extraure'n pedres per fer les nostres pipes! La seva llança és capaç de fer esclatar la muntanya d'un sol cop!
Aquella mateixa nit, els indis abans enemics dels sioux, el van convidar a un bon àpat i el van festejar. També li van oferir tabac i Herba del Mig va poder fumar en les pipes que els seus, ara, amics havien confeccionat amb les pedres que la seva llança havia arrencat de la muntanya.
Després d'aquesta cerimònia, i per unanimitat, es va decidir que Herba del Mig es diria Trunca la Muntanya a partir d'aquell moment.
Aleshores, l'indi sioux es va fer just i bo car s'havia adonat de que generava més satisfacció i era més plaent ajudar els altres indis d'altres tribus, que no pas matar-los. I considerant doncs que, ara, l'adornaven totes les qualitats va pensar i decidir que havia d'administrar justícia.
Però el temps va anar passant sense que el sioux podés posar en pràctica la nova tasca que s'havia encomanat. Cada vegada que sortia el sol, temia no poder arribar mai a actuar com a justicier però...
Se li va presentar un pretext. 
Al cim de la muntanya hi vivia una àliga. Tots els matins, l'au planejava la gran vall per a capturar un bisó que agafava per la pell del coll i se l'enduia a dalt, en el seu niu. Allà el devorava per aplacar-se la fam. Durant aquests àpats, la sang del bisó lliscava muntanya avall i és per aquest motiu que les pedres de la cantera eren vermelles. L'àliga es deia Tso-Mi-Cos-Tii que vol dir: Guardiana del Recinte Sagrat.
Un indi iroquès li va explicar al sioux:
- L'àliga del cim viu en un niu-tro! Està fet amb llamps i llampecs de pluja. L'ocell és una femella i el seu mascle és una serp. Quan l'àliga pon un ou, el cel enfosqueix, la turmenta rugeix i el vent provoca la tempesta. L'àliga incuba l'ou mentre dura una lluna. Quan la cria trenca l'ou, ve el seu pare, la serp, i la toca amb la llengua, aleshores, la cria mor. Per sort, l'àliga és eterna, doncs, de no haver estat així la seva raça s'hauria extingit fa temps. (En la mitologia índia, es representa el Gran Esperit amb l'àliga coneguda com l'Ocell-Tro, per això refereix el niu-tro)
- Com ho pots saber si mai has pujat fins allà dalt? - preguntà Trunca la Muntanya a l'iroquès.
- M'ho va explicar un vell bruixot. Em va dir que hi va pujar i ho va veure amb els seus propis ulls. Inclús em va assegurar que la cria de l'àliga era tan petita com l'ungla del meu dit més petit.
- És increïble - digué alterat Trunca la Muntanya - Si no estigués tant cansat aniria a dir-li un parell de coses a aquella serp.
Per la nit, uns grans núvols negres van envoltar el cim de la muntanya i un tro va rugir. Trunca la Muntanya va pensar: "Segur que l'àliga està a punt de pondre el seu ou. Aniré a solucionar-li el seu problema matant la serp"
Amb les primeres llums de l'alba, va començar a escalar les roques. Pel camí es va topar amb una mostela.
- On vas tan d'hora? - li va preguntar
- Vaig a fer justícia! - contestà immediatament Trunca la Muntanya.
- I qui ets tu per creure que has de fer aquesta missió?
- Un home bo que vol el bé per els altres! Va, deixa'm passar!
La mostela es va amagar en una falla on hi havia més mosteles i mentre Trunca la Muntanya s'allunyava, ella va cridar:
- Mireu, germanes meves, aquest és un justicier, és un justicier, és un justicier,...
El sioux no li va fer cas i va continuar grimpant la paret. En arribar al cim va veure el niu. I, tal com li havia dit l'indi iroquès, l'ocell era minúscul. El jove sioux es va dirigir a la serp i li digué:
- He sentit dir que molestes la teva dona matant els vostres fills. És cert?
La serp se'l va mirar i sense dir-li res, va tocar amb la punta de la seva llengua l'ocellet i el va convertir en una pedreta rodona.
- És abominable el que fas! - va cridar Trunca la Muntanya fora de lloc - Et mataré perquè aprenguis a respectar la vida!
Tot seguit, va apuntar la serp amb la llança i la va colpejar.
A la serp no li va passar res i el sioux va dir-se, tremolós i en veu baixa:
- Com és possible que no li hagi passat res? Aquesta arma pot destrossar una roca només tocant-la i, en canvi, aquesta serp està intacta! Tindrà algun poder màgic?
La serp que l'havia sentit va dir-li fent una rialleta:
- Potser ho dubtaves? És que ignores que aquí estàs entre els Esperits? La meva dona és el Ser Etern i jo sóc el seu marit, el que hi veu per totes bandes i costats al mateix temps i tot ho sap. Amb quin dret ha de fer justícia un home? Has de saber que cadascú ha de poder actuar segons les seves pròpies costums sense que un ignorant vingui a pertorbar-les. Una de les meves consisteix en vigilar per a què només existeixi un Ser Etern sobre la Terra i que la Pau regni en aquest niu. En comptes d'exercir una justícia cega, d'acord amb els teus principis, dedicat a estendre la meva paraula i els homes no tornaran a tenir problemes.
Trunca la Muntanya va meditar durant alguns dies en el niu-tro. Després li va dir a l'àliga:
- El teu marit té raó! Quan no sabem res dels costums dels altres, el més savi és deixar-los viure a la seva manera.
I després li va dir a la serp:
- Perdona'm per les molèsties que us he causat. Cap home tornarà a importunar-vos! Jo me n'encarregaré!
En senyal d'agraïment, el rèptil li va regalar la pedreta rodona.
- Aquí tens el meu fill - va dir-li - Mira'l sempre que et sentis temptat d'ocupar-te dels assumptes dels demés. Així recordaràs millor la teva promesa.
Agraït, el sioux va tornar a la cantera i va repetir als seus amics de totes les tribus les paraules de la serp. Cada un dels indis li va oferir una pipa de pedra vermella en senyal de pau i després de mil efusions en acomiadar-se, va marxar per a tornar amb els seus germans, els sioux.
Va arribar una nit mentre s'estava celebrant un consell molt important. Trunca la Muntanya va explicar les seves aventures i tot el que havia après amb els Esperits i, després, els va ensenyar la pedreta rodona. El bruixot li va dir:
- Sabíem tot això des de molt abans que tu nasqueres però mai et vam poder ensenyar a respectar els altres perquè, fins ara, havies estat massa impulsiu, prepotent i orgullós per escoltar-nos. Ara ets fort però ja no tornaràs a matar. Ara ets just però només amb tu mateix. Això està molt bé i els teus germans se sentiran sempre contents de fumar, gaudint la teva companyia, amb les pipes que has portat del teu viatge.
Orgullós del seu nou nom i de ser just amb si mateix i bo amb els demés, Trunca la Muntanya va viure molt de temps amb els seus. Ara ja és mort però el seu esperit continua vivint en els cossos dels indis sioux i quan veuen una pedreta rodona, recorden el Ser Etern i no tornen a pensar en rebutjar o matar als indis d'altres tribus que no fan el mateix que ells.
Els chippeway usen plomes d'indiot per fer-se els guarniments. Els crow prefereixen les dels corbs. Els sioux llueixen plomes d'àliga per recordar el niu-tro i no per això menyspreen els chippeway ni els crow. 


Comentaris

Lily ha dit…
Hola guapa, moltes gràcies per visitar els meus blogs. ÉS un plaer tindre't com a seguidora. Amb el teu permís em quedo amb aquest conte per llegir-ho a la nit. Moltes gràcies
Bon cap de setmana
Petonets
Lídia ha dit…
El plaer és mutu, Lily, car estic molt contenta d'haver descobert els teus preciosos blocs!
També m'alegra que t'hagis quedat el conte, fa anys que el tinc i l'havia usat a l'escola per a treballar valors mentre fèiem castellà. L'original l'he traduït i adaptat al català perquè també es pugui treballar des de l'àrea de llengua catalana. Espero que el gaudeixis i que t'agradi! Petons sincers i bon cap de setmana per a vosaltres també!
Daniel ha dit…
Una entrada molt maca, una llegenda Índia (Sioux) preciosa digne de estar en el Bloc.
Gracies per transmetré el seu esperit doncs tot el que diu la historia es ven cert i digne de esser llegida.
T'agrairé sempre els valors que ens inculques per a poder seguir aquest esperit, que senzillament es el de els sers Humans.
Att: Daniel
Lídia ha dit…
I jo també t'agrairé sempre que valoris aquests valors de vida i de respecte vers LA VIDA (que és tot el que té vida) ;)
T'estimo moltíssim i estic, cada dia, més orgullosa de tu i dels teus germans! Petons mil i de colors!

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!

Peücs per tenir els peus ben calentons!