Fent memòria històrica en honor i defensa dels/de les mestres compromesos i vocacionals!


Què ha passat i què està passant encara amb els/les mestres compromesos que creiem en l'educació i la importància d'adquirir coneixements però que no creiem en el sistema perquè ens rebutja i condemna, només, per atrevir-nos a opinar, ser crítics i plantejar alternatives de canvi? És que sempre serem els dolents de la pel·lícula perquè, precisament, ens importen els infants i els estimem?
No sé si és la melangia, que provoca els dies de pluja, o si és el dolor de tot el mobbing exercit sobre la meva persona i el bullying exercit sobre els meus fills només per ser els meus fills, els fills de la loca, la dolenta, la bruixa,..., la que juga i canta amb els nens/es per comptes de castigar-los per fer-los atendre i callar!!!!
No sé què és exactament, no sé si és esgotament,... o, senzillament, que ja començo a passar de tot el que em fereix i em fa mal!
Vull viure, vull riure, vull ser feliç i, sobretot, vull estimar els/les que m'envolten i el que m'envolta! Tant difícil és d'entendre?
Per què encara, en ple segle XXI, no se'ns deixa tranquil·les a les persones que creiem en la VIDA, en l'AMOR i la LLIBERTAT?
Som realment els dolents perquè no CONSUMIM a dojo i defensem l'ECOLOGIA, perquè no anem al FUTBOL i llegim LLIBRES, perquè els nostres fills/es no se'n van de BOTELLON i prefereixen el caliu de la llar, perquè no anem a sopar al Mc Donald's i preferim fer el nostre PA artesanal, perquè no seguim els CULEBRONS i preferim crear i compartir Webs i Blocs,...?
Tan dolents som per ser com som, les persones, mestres o no, que ens atrevim a ser crítics, a mantenir viva la memòria històrica i a fer i dir el que pensem i sentim?
Realment, penseu que som tan maltractadors i dolents com ens volen fer creure que som?

Lídia Sinués, mare homeschooler i mestra, acusada de maltractament i desemparament dels seus 4 fills per Serveis Socials perquè no els té escolaritzats i citada per EAIA perquè l'informe negatiu del treballador social és l'únic que els compte i els val!

En record i honor als mestres i a les mestres que m'han servit de model i que sempre he admirat per ser persones que, per damunt de tot, estimen la MAINADA i la VIDA!!!!

Gràcies Joan Manuel Serrat, Pedro Guerra i Patxi Andion per lluitar, com tants d'altres, per mantenir viva i difondre la Memòria Històrica que tant es vol negar i callar, encara, a dia d'avui!!!!


Bona tarda de diumenge de tardor!
Pensant i recordant també al  Poldo, la Rosa i el Mario que per estimar els infants com jo, també han estat víctimes de mobbing!

Comentaris

Inma ha dit…
Lídia, desde aquí mi más sincero apoyo a tu trabajo y sobre todo a tu persona. Sigue luchando, viviendo y siendo feliz, sobre todo feliz!! Estamos en una sociedad con gentes muy diferentes, quizás estemos en el cajón de los raros...¡pero qué más da! Si somos felices así, sigamos siendo como somos. Desde el respeto, ante todo el respeto, podemos convivir...quizás no comprendernos, pero sí convivir socialmente. Sigamos viviendo como nos marca nuestro instinto y nuestro corazón sin dejarnos influenciar por todo lo demás. Tenemos una tribu virtual hermosa que nos sirve como apoyo para no sentirnos solas en algunos momentos, sigamos teniéndola viva y contagiando quizás a otras gentes que se aproximan. Un beso muy gordo en un día triste de otoño.
Unknown ha dit…
Leo tus palabras y siento fuerza y esperanza! Además las comparto plenamente aunque haya días, como hoy, que el daño que se nos ha hecho y todavía se nos hace, me duela e indigne más! Tengo muchas ganas de que se acabe la pesadilla que nos están haciendo vivir y que, mis hijos y yo podamos vivir tranquilos de una vez sin más ataques ni amenazas pues es muy duro y difícil de soportar.
Gracias por ser tan empática y comprensiva y por estar siempre ahí dándonos tu cariño y tu apoyo! En casa te apreciamos mucho y valoramos mucho tu trabajo y tu mentalidad. Besos muy, muy sinceros!
Haberte conocido y poder apreciar todo lo que haces y compartes me hace feliz pues gusta que hayan personas como tu en un mundo, tantas veces, irracional e inhumano. Felices sueños!
Joel Artigas ha dit…
La veritat és que no tinc paraules per descriure la impotència que em transmet la societat d'avui, una societat el qual ser diferent significa ser quelcom estrany, "raro", fora del normal,... Però i qui estableix l'ordre de la normalitat?

Sento ràbia al saber que hi ha persones que són excloses de la seva activitat educativa, de la seva manera de ser, de viure, d'estimar la gent. Com podem qüestionar una persona sense saber-ne res d'ella?

Ànims Lídia, estic segur que mica en mica se't reconeixerà tot el que estas fent. No perdis mai aquest esperit de vida, de felicitat que t'envolta i que ens transmets dia a dia amb les teves paraules. El treball que estas fent no quedarà en l'oblit, ja que els teus fills ho saben, ho gaudeixen, ho estan vivint dia a dia al teu costat.

Molta sort! Una abraçada ben gran a tots! Salutacions.
Unknown ha dit…
Joel, moltes gràcies pel mateix que li dic a l'Inma, doncs a casa ens despertes el mateix sentiment que ella pel teu treball, generositat, empatia i comprensió. Sou dues persones que ens animeu molt i ens doneu molta força per a tirar endavant, tornant-nos a aixecar, malgrat no parin de posar-nos entrebancs per fer-nos caure, contínuament, els/les que ens volen el mal.
És dur, Joel, és molt dur estar tirant endavant sola amb els nens, havent hagut de renunciar a moltes coses per poder-los atendre perquè la meva parella (el pare) ens va abandonar (per ser catalana la seva família no m'accepta ni vol els nens) i que, al damunt, m'acusin i m'amenacin de prendre-me'ls com em va dir el treballador social, quan al pare de l'Henoch i el Pau ningú, encara a dia d'avui, li ha dit res ni li ha demanat responsabilitats, a més, des que va marxar, ja fa 7 anys, no ha trucat una sola vegada ni ha posat un duro i, cada vegada, que jo he trucat només em criden, m'insulten i m'amenacen d'una manera molt agressiva i barruera. És normal aquesta agressió i atac que se'ns exerceix a algunes persones? És normal que SS no m'ajudi en el meu cas i, al damunt, m'amenacin? Què està passant?
Tota la meva vida l'he dedicat a l'educació i encara ho faig i se'm titlla de maltractadora i mala persona per no dur els nens a l'escola. És que la situació i les circumstàncies no compten? Fa por aquesta locura que estem vivint aquests darrers anys car el que, abans, era bé ara en diuen mal i el que, abans, era el mal, ara, en diuen el bé! Món al revés! Un cicle més! Als nostres avantpassats ja ho van viure, ara ens toca a nosaltres però, cada dia, tincs més clar que és la mateixa lluita!
Molts petons i moltes gràcies pel teu comentari i pels teus ànims! M'ajuden molt i el més important és que també ajuden molt al Daniel i al Saül, sobretot, doncs ho han passat i ho passen molt malament amb tot el que ens estan fent, des de fa anys!
Vagabundo ha dit…
Lidia, como el maestro republicano que se rememora en "la lengua de las mariposas" debes sentirte muy digna, aunque triste por este deambular que te ha tocado sufrir.
Él fue víctima de una época de acoso y derribo hacia los que perdieron la guerra, que no la dignidad. Ahora, curiosamente tras setenta y muchos años, las cosas han cambiado poco: Asustados por nuevas metodologías y formas de vivir la educación y aprendizaje de nuestros vástagos, intentan acribillarnos con chantajes emocionales y amenazas cínicas y deplorables.
Desde la distancia física, que no emocional te deseo que sigas soñando con esa claridad y cariño que seguro imprimes en todas tus lecciones con tus hijos; motivación, entusiasmo e ilusión que, en modo alguno, debes dejarte robar. Un abrazo, mucho ánimo y no decaigas, pues no estás sola ni lo estarás.
Manuel
Unknown ha dit…
Manuel, ante todo, muy bienvenido a nuestro blog pues, para mi, es un gran placer poder comunicar y compartir con personas francas, sinceras, claras y comprometidas como tu. Decirte también que tus palabras, tan conscientes pues sabes lo que es que te acosen y acusen, me reconfortan y me dan mucha fuerza, así como también las de Joel y Inma, para poder dar el último brinco que me queda para poder saltar la MURALLA, hecha a golpes de dolor y sangre inocente a lo largo de los siglos que nos preceden, para poder, así, correr con mis hijos, otra vez libre, por la PRADERA de la LIBERTAD que se encuentra detrás de ella!
Agradezco muchísimo tu comprensión, apoyo y aliento en estos, todavía, duros momentos que nos tocan vivir pues me hace falta para poder despertar, con mis hijos, en ese mañana de PAZ que, ahora, sé con certeza que nos llegará!
Besos muy sinceros, Vagabundo y feliz amanecer! :)
esther ha dit…
hola lídia,passetjant per la xaraxa ,cercant informació sobre l'escola a casa,m'he trobat amb el teu blog,i m'ha semblat molt bonic.sento molt,de cor t'ho dic,q la societat no entenga,pq no fa un mínim esforç,el treball q estas fent amb els teus nens,q transmeten ,d'altra banda molta felicitat,sols a les fotografies q hi fiques.jo ,no sóc mare però estic intentant de ser-ho ,i la meua idea de sempre ha estat escolaritzar al meu fill/a a casa.sé q vaig a trobar molts entrebancs,com tu i els nens els esteu patint,però dir-te q gràcies a gent com vosaltres es va obrint camí i això em sembla genial.la meua parella,pateix un trastorn limit de la personalitat,porta molts anys en tractament i també ens costa una lluita constant amb la societat,q no enten quasi de malalties mentals,i amb els "especialistes"de la medicina,q costa molt trobar,algú competent,per això t'entenc quan et veus sola davant un món q no t'entén,i q no sembla tant difícil ,ni complicat q ho pogueren fer,però per desgràcia,les circumstàncies personals de cadascú no l'importen massa als altres.res,xiqueta ,t'escric dd castelló,concretament dd la serra d'espadà on vivim dd fa tres anys,a un poble molt petit,et torne a felicitar per la feina tant bona q fas i per la sensibilitat q demostres,q vaja tot molt bé,salut i pau.Esther.
Unknown ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit…
Hola Esther, molt benvinguda al bloc i estic contenta de que t'agradi i de que ens hagis deixat aquest comentari tan empàtic, comprensiu i bonic. Ha estat com trobar un regal la nit abans de reis perquè no me l'esperava gens. Dir-te també que, ara, les coses ens van molt millor que el dia que vaig escriure l'entrada i, de fet, ja es tracta d'això car lluitar i defensar la dignitat, els drets i el benestar no és cap mal i, per molts entrebancs que ens posin els o les intolerants, sempre té conseqüències positives i favorables en el futur, ja que si no ens rendim, arriba el dia en que aquell benestar, llibertat i pau somniades i per les que tant has lluitat, es fa presents en el teu viure diari. Petons sincers i encantada de saludar-te!

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Els fruiters de casa: La noguera

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!