Conciliación Real ¡YA!

Aquesta darrera entrada que he llegit en el bloc Imaginar Sonrisas de la Nely, m'ha recordat l'angoixa que vaig viure amb el Daniel i dos anys després amb el Saül quan després dels períodes de baixa vaig haver de portar-los a la guarderia pequè jo havia d'anar a l'escola per atendre a altres nens i nenes. Fer de mestra, per a mi, sempre ha estat apassionant i vocacional doncs els infants m'agraden molt més que els adults, tan carregats, aquests darrers, de dogmes, normes, neures i punyetes, però les dues vegades que vaig haver de tornar a l'escola després de ser mare,  les vaig viure amb angoixa i tristesa car el meu cor sabia que, totes aquelles hores, els meus fills em necessitaven més que els meus i les meves alumnes. Era un sacseig intern i un dolor que em turmentava el cervell i els pensaments perquè sabia, per instint, que allò no era correcte ni lògic perquè anava contra natura. A més jo havia tingut els fills perquè volia ser mare però sentia que en qüestió de 8 mesos (encara vaig tenir sort d'enganxar amb les vacances) m'havien negat aquest dret doncs els meus fills no podien estar amb mi i jo sentia que era qui els abandonava quan ells més em necessitaven. Amb el Saül, a més a més, es va complicar la cosa perquè éren dos, jo anava més de bòlit i ell rebutjava el biberó perquè volia el pit que jo ja no li podia oferir i que em degotejava a l'aula mentre jo havia de reprimir el plor que m'inundava per dins car els meus i les meves alumnes no en tenien cap culpa, pobrissons meus! I plorava interiorment perquè el Saül patia de no tenir-me, de no menjar mentre jo no hi era, de plorar tant per l'infecció tant forta que va agafar per la intolerància a la lactosa de les llets artificials. Tot plegat era angoixant i la impotència de no poder-ho canviar perquè estava pagant una hipotèca i no podia demanar permissos ni excedència, encara em sacsejava més i més quan ningú entenia o volia entendre per què m'ho prenia així! Els nens ja s'acostumen!- em deien. Sembles una bleda, doncs no és el més normal? A totes ens passa i no ens ho prenem com tu, va parlem d'altres coses que sempre estàs amb el monotema!,...
Després de llegir l'entrada de la Nely i d'altres d'altres blocs que he anat obrint des del seu, el sentiment del que vaig viure se m'ha tornar a revifar i, donat que en aquells moments no el vaig poder compartir ni ningú em va recolzar en la meva iniciativa de reivindicar aquest dret, tan humà i vital, que tenen els nadons d'estar amb les seves mares quan són tan petits, aprofito ara per a unir-me i recolzar aquesta iniciativa que han tingut un grup de mares a través de la xarxa perquè tots i totes som Un. Ahir em va passar a mi, avui els passa a elles perquè les coses importants, en aquest pais que vivim, costen molt de canviar i millorar.
Quan va néixer  l'Henoch, ja tenia la hipoteca pagada i feia 10 mesos que estava d'excedència i vivint una vida alternativa en el camp mallorquí. Després va néixer el Pau i sempre hem estat junts perquè no van a l'escola car de l'experiència se n'ha d'aprendre per no cometre els mateixos errors del passat!
Petons sincers a totes aquestes mares lluitadores!!!!
Gràcias Ira por tu iniciativa!


... 

Comentaris

Inma ha dit…
Lidia, qué bonito lo que has escrito, qué explosión de sentimientos, me identifico plenamente con tus palabras, es duro, muy duro... dejar a tu hijo para atender a otros niños (en mi caso niños más mayores!!) o para ir a cualquier otro trabajo. Tenemos que luchar, yo tengo pendiente también esta entrada. Hay que estar, hay que hacer ruido, no es justo...¡esta sociedad está loca y cada vez más antinatural! Besos.
Lídia ha dit…
Así es Inma, además estas vivencias tan duras no se olvidan en la vida y, en el fondo, es bueno que no se puedan olvidar pues ese dolor es lo que te hace reaccionar, luchar y cambiar para mejorar! Muchos besos, guapísima!
Por lo que comentas veo que eres de mi gremio!!!! Ya he visto siempre que eres muy pedagoga y vocacional :)
Inma ha dit…
Sí, Lídia, yo estoy con futuros maestros...¡una gran responsabilidad!...soy profe de educación física en magisterio, para maestros de primaria y educación física...el próximo curso también en infantil!! Niños más mayores!!jeje
Lídia ha dit…
Pues que guay habría sido tenerte de profesora en la facultad!!!! Me imaginé que eras maestra por tu amor y vocación pues con Asher eres madre y maestra con mucha pedagogía y porque te veo muy joven y, para nada, pensaba en la universidad! :)
Un beso grande!
Joel Artigas ha dit…
Ostres. Gràcies per fer-nos saber aquesta etapa tan important de la teva vida. No hi ha dubte que ens cal lluitar per allò que més volem, tu ho has demostrat.

Ànims a tots/es!
Lídia ha dit…
Així és, per a mi, cada generació és un cicle més i si no lluitem no ens en sortirem perquè ja són massa segles repetint i cometent els mateixos errors! Petons i gràcies per valorar els meus esforços i la meva lluita personal!
Inma ha dit…
Jeje, joven... en diciembre 40 años!! Aysss, me da hasta vergüenza decirlo!! Un besico gordo!
Anònim ha dit…
Jo realment amor per tu als convidats publicar en el seu propi bloc
Anònim ha dit…
Estic molt agraït per cada un dels informatius llegir aquí. Jo, certament, s'estendrà la frase sobre el seu lloc amb la gent. Salutacions.
Anònim ha dit…
Aquest bloc és excel · lent. Hi ha sovint tota la informació corresponent als suggeriments dels meus dits. Gràcies i mantenir el treball superior!
Anònim ha dit…
gràcies perfecte disseny
Anònim ha dit…
Vostè ha fet alguns bons punts d'allà. Vaig fer una recerca sobre el tema i va trobar la majoria de gent estarà d'acord.
Anònim ha dit…
M'agrada la valuosa informació que proporcioneu en els seus articles. Vaig a marcar el teu blog i comprovar de nou aquí amb regularitat. Estic bastant segur que vaig a aprendre un munt de coses noves aquí! El millor de les sorts per al pròxim!
Anònim ha dit…
Hola a tots! No sé per on començar, però esperem que aquest lloc sigui d'utilitat per a mi.
Lídia ha dit…
Tant de bo i benvingut/da! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!

Peücs per tenir els peus ben calentons!