Conciliación Real ¡YA!

Aquesta darrera entrada que he llegit en el bloc Imaginar Sonrisas de la Nely, m'ha recordat l'angoixa que vaig viure amb el Daniel i dos anys després amb el Saül quan després dels períodes de baixa vaig haver de portar-los a la guarderia pequè jo havia d'anar a l'escola per atendre a altres nens i nenes. Fer de mestra, per a mi, sempre ha estat apassionant i vocacional doncs els infants m'agraden molt més que els adults, tan carregats, aquests darrers, de dogmes, normes, neures i punyetes, però les dues vegades que vaig haver de tornar a l'escola després de ser mare,  les vaig viure amb angoixa i tristesa car el meu cor sabia que, totes aquelles hores, els meus fills em necessitaven més que els meus i les meves alumnes. Era un sacseig intern i un dolor que em turmentava el cervell i els pensaments perquè sabia, per instint, que allò no era correcte ni lògic perquè anava contra natura. A més jo havia tingut els fills perquè volia ser mare però sentia que en qüestió de 8 mesos (encara vaig tenir sort d'enganxar amb les vacances) m'havien negat aquest dret doncs els meus fills no podien estar amb mi i jo sentia que era qui els abandonava quan ells més em necessitaven. Amb el Saül, a més a més, es va complicar la cosa perquè éren dos, jo anava més de bòlit i ell rebutjava el biberó perquè volia el pit que jo ja no li podia oferir i que em degotejava a l'aula mentre jo havia de reprimir el plor que m'inundava per dins car els meus i les meves alumnes no en tenien cap culpa, pobrissons meus! I plorava interiorment perquè el Saül patia de no tenir-me, de no menjar mentre jo no hi era, de plorar tant per l'infecció tant forta que va agafar per la intolerància a la lactosa de les llets artificials. Tot plegat era angoixant i la impotència de no poder-ho canviar perquè estava pagant una hipotèca i no podia demanar permissos ni excedència, encara em sacsejava més i més quan ningú entenia o volia entendre per què m'ho prenia així! Els nens ja s'acostumen!- em deien. Sembles una bleda, doncs no és el més normal? A totes ens passa i no ens ho prenem com tu, va parlem d'altres coses que sempre estàs amb el monotema!,...

Després de llegir l'entrada de la Nely i d'altres d'altres blocs que he anat obrint des del seu, el sentiment del que vaig viure se m'ha tornar a revifar i, donat que en aquells moments no el vaig poder compartir ni ningú em va recolzar en la meva iniciativa de reivindicar aquest dret, tan humà i vital, que tenen els nadons d'estar amb les seves mares quan són tan petits, aprofito ara per a unir-me i recolzar aquesta iniciativa que han tingut un grup de mares a través de la xarxa perquè tots i totes som Un. Ahir em va passar a mi, avui els passa a elles perquè les coses importants, en aquest pais que vivim, costen molt de canviar i millorar.

Quan va néixer  l'Henoch, ja tenia la hipoteca pagada i feia 10 mesos que estava d'excedència i vivint una vida alternativa en el camp mallorquí. Després va néixer el Pau i sempre hem estat junts perquè no van a l'escola car de l'experiència se n'ha d'aprendre per no cometre els mateixos errors del passat!

Petons sincers a totes aquestes mares lluitadores!!!!

Gràcias Ira por tu iniciativa!

...