Quan els fills s’estimen i es respecten
Què pot haver més gratificant per una mare que viure amb uns fills que s’estimen i l’estimen, que es cuiden, que juguen, que riuen, que fan pallassades, que són responsables, que estimen la vida i la gaudeixen fent coses positives i profitoses, que són agraïts, creatius, amables, intel·ligents, sincers,...
Que més li puc demanar a la vida si el que més m’omple i m’enriqueix ho tinc cada dia i ho gaudeixo amb plena intensitat? No, no li demano res a la vida...
A la vida només li puc donar les gràcies per tot el que m’ofereix i pels quatre meravellosos fills que ha fet desenvolupar-se en el meu ventre i ha fet néixer perquè creixin lliures al meu costat, fins que alcin el vol del seu propi camí. El camí de la seva vida personal tot sabent però, que quan em necessitin em tindran amb ells perquè sempre estaré a prop, tot recolzant-los en les seves empentes i iniciatives, com sempre he fet. Us estimo molt, molt i molt meravelles de la vida!!!!
Quan tenia 18 anys, el meu pare, escridassant-me, em va estripar aquest poema de Khalil Gibran en fer-li llegir tractant de que em comprengués com a filla. Des d’aleshores mai l’he oblidat, aquest poema-reflexió, ans al contrari, es va gravar encara més en la meva ment i el sentiment d’amor incondicional vers els fills/es i el respecte vers la seva llibertat humana, que tan bé expressa i transmet el seu autor, es va engrandir en el meu cor perquè, en aquell moment, vaig saber i confirmar que és el que no havia de fer mai quan fos mare. Avui, malgrat molts i moltes ja el conegueu, el vull compartir amb vosaltres.
Tus Hijos
Tus hijos no son tus hijos
son hijos e hijas de la vida
deseosa de sí misma.
No vienen de ti, sino a través de ti
y aunque estén contigo
no te pertenecen.
Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos, pues,
ellos tienen sus propios pensamientos.
Puedes abrigar sus cuerpos,
pero no sus almas, porque ellas,
viven en la casa del mañana,
que no puedes visitar
ni siquiera en sueños.
Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerlos semejantes a ti
porque la vida no retrocede,
ni se detiene en el ayer.
Tú eres el arco del cual, tus hijos
como flechas vivas son lanzados.
Deja que la inclinación
en tu mano de arquero
sea para la felicidad.
Khalil Gibran
Comentaris
es la primera vez que visito "tu casa". Precioso blog!! supercurrado y completo!! déjame que pueda poco a poco leerte, quiero hacerlo en tu idioma, pero me llevará tiempo, jeje. Solo al vuelo, que me encanta Joan Baez, Kalib Griham, y por supuesto, mi adorado nen del poble sec!!! Un saludo desde el atlántico!!
Muy guay la última entrada de vuestro blog!!!! Besos desde el Mediterraneo y a continuar luchando, como Serrat y tantos/as otros, para preservar nuestra Madre Tierra y su naturaleza, que es lo más maravilloso que tenemos!!!!