Tolerància o intransigència?

Se’ns ensenya la paraula tolerància des d’un significat teòric i hem d’aprendre a actuar, des de la tolerància, sense haver-ne conegut, gairebé, cap exemple pràctic. No ens ensenyen claus ni maneres, únicament hem d’aprendre i imitar, des de que naixem, uns comportaments humans que, moltes vegades, no són el millor model de referència donat que exigeixen el que no donen i no t’ensenyen a ser tolerant perquè els actes i actituds d’aquests tipus de referents, que es creuen superiors per ser adults (pares/mares, mestres, familiars, monitors,...), no concorden amb el que prediquen, ans els contrari, doncs són autoritaris, intolerants i t’obliguen a tolerar i respectar el seu autoritarisme, fent-te creure que quan siguis gran ja podràs decidir i fer per tu mateix/a.
Limitar-nos a repetir i imitar el que ens obliguen a aprendre, des de l’autoritarisme, ens fa ser intransigents, amb el que no suportem, com ho van ser amb nosaltres quan ens “educaven” perquè donem el que varem rebre.
Estar pendent de les altres persones, criticant el que fan i/o com ho fan, exigint responsabilitats, respecte, bons modals i abnegació per poder-les culpar i responsabilitzar del que no els pertoca, mirant-les amb superioritat i desdeny per sentir-se més i millor no és propi de les persones tolerants, respectuoses, treballadores i educades. Tot el contrari!!!! Qui va de perfecte i superior per tal de manar i exigir que li donin el que no dóna o que li facin el que no vol fer ni vol aprendre a fer, no valora res i s’avorreix de no fer res. Aleshores es dedica a molestar i a estar pendent dels/de les demés perquè li facin la seva feina i la facin ben feta, tot ofenent-se i molestant-se per tot o, gairebé, tot si no se surt amb la seva; utilitzant el xantatge emocional i la tragicomèdia mentidera per fer creure que el que fa ho fa pel bé dels/de les altres tot confonent-los per utilitzar-los i manipular-los a la seva conveniència, sense viure ni deixar viure, com de petit/a li havien fet i ensenyat a fer.
Ens han ensenyat o ens volen fer creure que l’estima està més relacionada amb la preocupació per controlar, manar i exigir als/a les demés, sense tolerar que no obeeixin, que no pas amb l’atenció, la cura, el respecte i la tolerància vers els/les altres i el que ens envolta. I la gent s’atabala i atabala a qui té al seu voltant de tant que “estima” i “tolera” pensant, tot enganyant-se, que marejant i enredant, sense fer ni deixar fer, estimen perquè es preocupen pels i per les demés.
Ara bé, per la mateixa regla de que no hi ha blanc sense negre, tampoc hi ha veritats absolutes...
Una clau que obre la porta de la tolerància és, senzillament, estar pendent i ser responsable d’un mateix i de les pròpies actituds, sense comparar-se amb els/les demés per voler ser més i millor que ells/elles. Si una persona està pendent de les seves responsabilitats tot gaudint del que fa, s’ho passa bé i és tolerant amb els/les altres perquè la pròpia concentració, esdevinguda del plaure que sent per aprendre i fer-ho bé, la fa centrar-se en el que fa i en ella mateixa per tal de superar-se, aprenent dels seus errors tot cercant alternatives de millora per esmenar-los. Gaudir i tenir ganes d’aprendre, posant ganes a millorar els resultats, et fa aprendre a viure i deixar viure els/les demés tranquils/es, és a dir, t’ensenya a ser tolerant.
Estimar no és preocupar-se per disciplinar, exigir i manar, per mi, és tot el contrari. És ocupar-se d’atendre, de ser responsable, d’aprendre i prendre cura i atenció per la vida i les diferents vides, de valorar, de mostrar els sentiments, de transmetre tendresa, afecte, comprensió, respecte i tolerància. Estimar és quelcom tan senzill com jugar, abraçar, riure, explicar un conte, cantar, aprendre i ensenyar, entendre, confiar, treballar, protegir,... perquè estimar és compartir no repetir el que ens han obligat a aprendre per posseir sense compartir.
No només qui es preocupa de manar i no s’ocupa, gairebé no deixant viure, sap “estimar”. Hi ha altres maneres, potser més humanes, d’estimar. Entre altres coses perquè més que aprendre a estimar, els manaires, aprenen a estimar-se a ells/elles mateixos/as, tot preocupant-se i ocupant-se de dirigir les vides, de qui consideren de la seva pertinença, a la seva conveniència, sense respecte ni tolerància vers la seva individualitat i no són, per tant, el millor model de referència.
Lídia. The Shau'Din


Comentaris

lorenzorc ha dit…
-Com sempre les reflexions que fas son molt encertades i prou clares pels que tenen coneixement dels conceptes que expliques.
Gràcies i per molts anys ja que no deixes de ser una mestra molt humild i sabia.

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!

Peücs per tenir els peus ben calentons!