Indis americans: Un esperit que continua viu i vivint en l'interior de moltes persones!

Part de la informació que aportaré en aquestes entrades, està consultada en el llibre The book of Indian Crafts & Indian Lore, que va ser escrit per Julian Harris Salomon "Apota" perquè com ell mateix ens expressa en el seu prefaci:

La idea d'aquesta obra, realment, no és meva sinó d'en Curly Bear (Oso Crespo). Va sorgir una nit estant jo assegut en la seva cabana, en companyia d'en Apikuni (James Willard Schultz), mentre escoltàvem les narracions d'en Heavy Eyes (Ojos Pesados), d'en Many Tail Feathers (Muchas Plumas de Cola), d'en White Grass (Hierba Blanca) i d'altres indis ancians que ens parlaven dels dies en que les praderies estaven negres de tants búfals com hi havia. Totes aquestes narracions d'aventures meravelloses li van ser explicades a n'Apikuni amb l'objectiu de que podés perpetuar-les en un llibre que estava escrivint. Precisament, en Heavy Breast (Pecho Pesado) acabava d'explicar-nos com feia les trampes amb les que caçava les musteles per fer-se la vestimenta que portava, amb les seves blanques pells quan en Curly Bear va intervenir per dir:

- Les nostres llegendes les conserva n'Apikuni pels nostres fills posant-les en els seus gruixuts escrits (llibres), però la nostra labor manual anirà amb nosaltres a les Colinas de Arena ((1).

- En efecte, és veritat - afegí en White Grass -; els nostres joves ja no saben fer trampes amb escorça d'arbre i tendons. Utilitzen l'acer, que els venen els "buhoneros". I així és amb tot el que necessiten.

- I, malgrat tot, les nostres costums eren bones - va dir en Curly Bear -, i les coses que els ancians ens van ensenyar no haurien de desaparèixer. M'agradaria que això també es posés en els escrits gruixuts.

Els instructors i els caps de les grans associacions de la vida a l'aire lliure, com els exploradors o cossos similars, han estat per a mi una font constant d'inspiració; per últim, als senyors James Willard Schultz (Apikuni), per les moltes cortesies que li dec durant la meva estança en el territori reservat als indis Pies-Negros, i a Verne Westlake i Fay Welch, els quals em van ajudar en la part musical de l'obra.

Durant els darrers anys, ha sorgit un interès cada vegada més gran vers els indis d'Amèrica i amb ell, la comprensió de que l'indi ha influït molt en l'art, la música i la dramatúrgia dels Estats Units. Això ha estat conseqüència de l'esforç de molts per conservar les seves arts i costums. Tinc l'esperança de que el meu llibre contribuirà al citat moviment interessant a les joves i els joves per a què facin reviure algunes de les arts dels primitius americans.

Julián Harris Salomon "Apota"

Nyack, Estado de Nueva York  

(1) Desapareixerà amb nosaltres.

Des de ben petita, i tenint en compte que sóc de la generació d'unes pel·lícules "d'indis i vaquers" que no acabava d'entendre perquè, per mi, salvatge era el que se'ls havia fet als indis i no al revés com ens pretenien fer creure i veure en els films, he sentit passió pels indis i necessitat de conèixer i cercar informació sobre la seva cultura, hàbits i costums per a conèixer millor aquestes persones tan humanes i respectuoses amb la natura i la Mare Terra, segons la meva opinió i manera d'entendre i, més encara, a mesura que anava ampliant coneixements al respecte mentre observava i rebia les actituds de les persones que m'envoltaven en l'entorn on jo m'educava i creixia, que no eren indis.

M'atreia molt la seva manera de viure i d'entendre la vida i la mort, així com el respecte que manifestaven vers ambdós estats i conceptes. No podia entendre, i a dia d'avui encara menys, perquè se'ls matava i capturava sota pretext que eren dolents i salvatges doncs, com a nena, no assimilava que torturar i matar podés ser correcte.

Qui és realment el salvatge?

El que viu tranquil i en equilibri harmònic amb la natura, respectant i prenent cura dels demés i de tot el que l'envolta, com feien els nadius americans o bé el que arriba, viola, crema, tortura, envaeix i mata, sense més i a més a més, des de la covardia perquè molts atacs als poblats es feien quan els guerrers eren de cacera per a poder alimentar i abastir les seves famílies (tant dignes de viure o més que els soldats que les aniquilava aprofitant l'absència dels caps de família)? 

Qui és més salvatge?

El que viu tranquil a casa seva sense anar a molestar a ningú o bé el que és capaç de violar, matar i cremar nens, nenes, mares, avis i àvies només perquè viuen i vesteixen de manera diferent?

Ho pregunto a títol de reflexió lliure i personal doncs sempre he sentit la inquietud i, d'uns anys ençà, la necessitat de defensar i demostrar la innocència i la dignitat dels pobles indígenes. Aquesta inquietud, en mi, es va tornar necessitat quan el meu entorn immediat es va permetre perdrem tot el respecte només perquè vaig decidir deixar l'escola i anar a viure al camp, tot seguint els meus impulsos i principis de vida més propers als dels indis que als meus companys i companyes de feina (amb qui havia de passar la major part del dia).

Aquests anys tan durs que m'han tocat viure, he pres consciència clara de que les persones que tenim aquest esperit més indi (perquè som més properes a les seves actituds i al seu sentir vers la natura que a les actituds que ens imposen i marquen els i les que la contaminen i destrueixen) som assenyalades, marginades, rebutjades, jutjades, atacades, qüestionades, és a dir, se'ns fa la vida impossible com se'ns ha fet als meus fills i a mi! Doncs ara, per desgràcia, ja ho puc afirmar i corroborar perquè hem sobreviscut a l'agressió i vandalisme que hem patit per part dels i de les que no toleren ni accepten la nostra manera de viure més autosuficient i lliure i, per tant, més propera a la vida índia que a la que ens imposa occident (persones moltes d'elles mestres, treballadors/es d'ajuntaments, metges, psicòlegs,... és a dir, el meu entorn immediat abans de marxar a Mallorca).

És normal que en el segle XXI persones que no fem mal a ningú haguem de rebre tant de mal, menyspreu i amenaces només perquè ens agrada la natura i entenem més les maneres dels indis per ser més respectuoses, més conscients, més tolerants i més dignes amb la vida i les vides i, per tant, més properes al nostre sentir i pensar?

És que potser aquesta bogeria prepotent que alguns i algunes es permeten no ha d'acabar mai i ha de perdurar, generació rera generació, per sempre més fent i exercint el mateix tipus de mal sense raó ni contemplacions?

Quan s'entendrà que educar és, sobretot, ensenyar els infants a respectar i tolerar la diferència tot enriquint-nos d'ella per comptes d'ensenyar-los a rebutjar i agredir (psicològicament o física) el que per ser diferent, la seva família no tolera i menysprea? 

 

Aquesta entrada, en principi, volia dedicar-la a parlar dels tipis i de com es poden fer car als nens i les nenes els encanten per jugar, ara bé, en començar-la a fer ha anat sortint el que he anat escrivint (suposo que havia de ser així) i trobo que m'he allargat massa per a posar-me ara a explicar com es pot fer un tipi donat que cal dedicar-li una entrada sencera. 

Acabaré doncs amb unes sàvies paraules d'en Tatanka Yotanka, més conegut com a Toro Sentado, a títol de reflexió i deixaré el tema dels tipis per a parlar-ne un altre dia!

Si un hombre pierde algo, vuelve sobre sus pasos y lo busca concienzudamente, lo encontrará. Eso y no otra cosa es lo que hacen los indios, ahora, al acudir a ti en demanda de lo que se les prometió en el pasado, y no creo que sea justo que se les trate como a bestias. Esta es la razón de que hayan crecido en mi los sentimientos que albergo...

Me doy cuenta de que mi nación ha ganado mala fama y yo quiero que su nombre esté limpio. Así solía ser. A veces, cuando me siento a meditar en paz, me pregunto quien le ha dado este mal nombre

Tatanka Yotanka (Toro Sentado)