Estimant la vida i la llibertat

La lengua de las mariposas A Chabela, "¿Qué hay, Pardal? Espero que por fin este año podamos ver la lengua de las mariposas." El maestro aguardaba desde hacia tiempo que les enviasen un microscopio a los de la Instrucción Pública. Tanto nos hablaba de cómo se agrandaban las cosas menudas e invisibles por aquel aparato que los niños llegábamos a verlas de verdad, como si sus palabras entusiastas tuviesen el efecto de poderosas lentes. "La lengua de la mariposa es una trompa enroscada como un muelle de reloj. Si hay una flor que la atrae, la desenrolla y la mete en el cáliz para chupar. Cuando lleváis el dedo humedecido a un tarro de azúcar, ¿a qué sentís ya el dulce en la boca como si la yema fuese la punta de la lengua? Pues así es la lengua de la mariposa." Y entonces todos teníamos envidia de las mariposas. ¡Que maravilla! Ir por el mundo volando, con esos trajes de fiesta, y parar en flores como tabernas con barriles llenos de almíbar. Yo que...

Quan vaig iniciar aquest camí, a peu descalç, per a tractar de viure d'una manera més sana, natural, lògica, ecològica i autosufient a Mallorca, després de la meva separació conyugal, per millorar el benestar i la qualitat de vida dels meus fills, sobretot!, el nostre entorn immediat, familiar inclòs, se'ns va tirar al damunt posant "el crit al cel", que es diu!, tot cercant-nos conflictes que, alhora, en generaven més provocant el bulling  que van rebre els meus fills a l'institut mentre tiraven la meva reputació pel terra, escampant el que volien de nosaltres.  Aquí va començar un tram del camí, molt dur pel que rebíem de l'entorn exterior però també més autosuficient, doncs en desescolaritzar els fills grans, la nostra vida va poder ser encara més saludable, intensa, vivencial, autodidacta, creativa i polifacética però, també i malauradament, el nostre entorn immediat i familiar encara va alçar més el crit de guerra arribant a denunciar-nos per absen...

El analfabeto y la bola de billar Le marea mirar tantos colores, puntos, líneas cruzándose. - ¡Venga, hombre! ¿Cómo no vas a saber eso? Ni siquiera comprende la pregunta que le ha hecho el capitán. De pie frente al mapa y de espaldas a la clase, se siente muy desgraciado, sólo tiene ganas de llorar. No sabe por qué no llora. Nota detrás de él el pequeño rumor que produce la presencia de sus compañeros. Se apoya con la mano derecha en el borde de uno de los bancos donde están sentados los soldados. El quisiera saberlo, quisiera contestar a la pregunta del capitán, incluso le parece haber oído algo alguna vez, no sabe dónde, que tenía relación con esto. - ¡Pero levanta la cabeza, hombre! ¡Saca ese pecho! La voz del capitán es enérgica, con una falsa amabilidad. Sebastián tiene miedo de oírla, sólo de oírla. Otra vez delante de sus ojos aquellos signos raros, las líneas, los colores. Sebastián deja la mirada en una masa verde claro, la pasea por ella deteniéndose en punt...

Ens llevem, esmorzem, ens activem com cada dia fent coses per casa però el dia és esplèndid i fan ganes de sortir per aprofitar les hores més assolellades, tot fent una passejada per la muntanya per fer exercici, oxigenar-nos i de passada observar els canvis que està provocant la primavera. - Anem a Montserrat a caminar una mica per algun nou camí i ens perdem una estona fent "investigació"? I així també veiem els canvis primaverals en el bosc, que us sembla? Anar a fer "investigació" és anar a descobrir, conèixer, aprendre, experimentar, caminar, jugar, còrrer, és a dir, tot allò amb el què sempre els he motivat i s'han motivat per sortir a caminar i a aprendre molts continguts de l'àrea de coneixement del medi, sobretot, però també d'altres àrees perquè les sortides donen per molt i més encara quan els infants estan acostumats a anar al seu ritme, tot preguntant el que necessiten saber quan ho necessiten saber per quelcom que veuen, escolt...