Estimant la vida i la llibertat

Imatges trobades a Google Conciencias cansadas  Salí del teatro, disgustado, triste, con el cerebro lleno de ideas negras. Tanta grosería, tanta bestialidad, me molestaban. Me encontré en la calle. Era un anochecer de día de fiesta. El cielo estaba plomizo, llovía; como el barro sucio en las aceras, se iban formando en mi espíritu sedimentos de ideas turbias, precipitados negros, tan negros como el cielo y la noche. Las tiendas estaban cerradas; los tranvías regresaban hacia la Puerta del Sol, atestados de gente; había esa animación repulsiva del domingo, que tanto nos molesta a los que podemos salir durante toda la semana. Hasta en eso el hombre es egoísta: le desagrada a uno la alegría estrepitosa de la gente de las tiendas y de los almacenes. Huyendo del alboroto, me interné en callejuelas estrechas andando al azar. No podía arrojar de la imaginación el recuerdo del teatro; oía los brutales chistes de la obra, transformándose en carcajadas al pasar por las cabezas hue...

" La guerra  (de La creació d'Eva i altres contes ) prové del conte meravellós, amb una estructura de rondalla, palesa, per exemple, en la tècnica introducctòria ("Hi havia en un llogarret...,", "Una vegada qui sap qui...") o en les màximes populars inserides ("Qui no té seny, no té por"). També, com en les rondalles, té la seva moralitat, plasmada a través d'un tema ja clàssic en la literatura de tots els temps: l'oposició seny-simplicitat i l'avantatge d'aquesta pel que fa al descobriment de les veritats últimes de les coses. En aquest conte, el boig és l'únic que, privat de la "lògica" social per la seva manca de seny, s'adona de la veritat, de la bestiesa de la "convenció" de la guerra; cosa que els altres, en canvi, no poden veure perquè saben, prèviament, en què consisteix la cosa i no se'ls ha acudit mai de qüestionar-la." Maria Campillo La guerra Hi havia en un llogarr...

El miedo  Ese largo y angustioso escalofrío que parece mensajero de la muerte, el verdadero escalofrío del miedo, sólo lo he sentido una vez. Fue hace muchos años, en aquel hermoso tiempo de los mayorazgos, cuando se hacía información de nobleza para ser militar. Yo acababa de obtener los cordones de Caballero Cadete. Hubiera preferido entrar en la Guardia de la Real Persona; pero mi madre se oponía, y siguiendo la tradición familiar, fui granadero en el Regimiento del Rey. No recuerdo con certeza los años que hace, pero entonces apenas me apuntaba el bozo y hoy ando cerca de ser un viejo caduco. Antes de entrar en el Regimiento, mi madre quiso echarme su bendición. La pobre señora vivía retirada en el fondo de una aldea, donde estaba nuestro Pazo solariego, y allá fui sumiso y obediente. La misma tarde que llegué mandó en busca del Prior de Brandeso para que viniese a confesarme en la capilla del Pazo. Mis hermanas María Isabel y María Fernanda, que eran una...

V Hi ha un remolí d'aigua on les paraules es fan dolces, on les paraules es fan lentes i clares com les profunditats Hi ha un lloc a l'espai on la veu ressona, on la veu us envolta i sedueix com si cridéssiu dins d'una cova Si us dic això és per a sincerar-vos amb vosaltres mateixos No vulgueu esbrinar quines forces us mouen Hi ha la vida i la mort immutables La resta són paraules Estimeu-vos, germans, pel que us dol i us encisa Miquel Martí i Pol Quinze poemes (1954-1955)

Vivències i experiències d'una mare abandonada, acuitada i maltractada, amb molta alevosia, per les actituds masclistes i xenòfobes dels pares dels seus 4 fills (2 amb cada exparella), llurs famílies i amics/gues. Open publication - Free publishing - More literatura

Tot era fosc, albirava formes sinuoses, negres i grises, bellugant-se en dansa de cendres De sobte, l’ocre m’inundà com ardent líquid cobrint-me per dins Fúcsia! Grana! Vermell! Mil espurnes de tonalitats rogenques Camps de roselles Calor Calor que escalfa els sentits! Daurat! Què estrany! Del negre a l’ocre, de l’ocre al roig, del roig a l’or Vesprada d’estiu on el moviment del més insignificant m’engallina la pell en sentir el tacte de l’aire acaronant el pèl moixí Tot ha enfosquit de cop, Laberint blanc en fons negre Porta blanca Mil gotes de colors Univers apagat Espurnes que s’allunyen NEGRE! Absència de color! Absència de res! RES??? Mentida!!! Tot hi és! El raig de llum ja torna acolorint l’Edèn... Només es veu el que es vol veure I jo ho vull veure tot o gairebé tot! Lídia 12/2001 ...

Se’ns ensenya la paraula tolerància des d’un significat teòric i hem d’aprendre a actuar, des de la tolerància, sense haver-ne conegut, gairebé, cap exemple pràctic. No ens ensenyen claus ni maneres, únicament hem d’aprendre i imitar, des de que naixem, uns comportaments humans que, moltes vegades, no són el millor model de referència donat que exigeixen el que no donen i no t’ensenyen a ser tolerant perquè els actes i actituds d’aquests tipus de referents, que es creuen superiors per ser adults (pares/mares, mestres, familiars, monitors,...), no concorden amb el que prediquen, ans els contrari, doncs són autoritaris, intolerants i t’obliguen a tolerar i respectar el seu autoritarisme, fent-te creure que quan siguis gran ja podràs decidir i fer per tu mateix/a. Limitar-nos a repetir i imitar el que ens obliguen a aprendre, des de l’autoritarisme, ens fa ser intransigents, amb el que no suportem, com ho van ser amb nosaltres quan ens “educaven” perquè donem el que varem rebre. Es...

Quan sóc a la feina no sempre puc fer ... allò que MÉS em ve de gust fer ! Espero sortir de la feina per poder fer ... allò que MÉS em ve de gust fer ! La feina eternitza perquè no paro de pensar en tot allò que hauré de fer abans de poder fer ... allò que MÉS em ve de gust fer ! Surto de la feina i observo, des de la finestra del meu estimat automòbil aturat entre fums i aromes contaminants, les repetides cares automobilitzades del meu voltant i començo a conscienciar-me, cada dia hi ha més trànsit!, de que no tindré temps per poder fer ... allò que MÉS em ve de gust fer ! Gairebé una hora de camí i, a més a més, aquell imbècil que m’ha fet pujar el cor a la gola amb aquell avançament tan imprudent. Encara em sento tremolar! I encara no he començat a fer tot allò que he de fer abans d’anar a dormir; cada vegada sóc més conscient que no podré fer ... allò que MÉS em ve de gust fer ! Deixo les coses de la feina i el portàtil al costat de l’ordinador ...

Hi ha conceptes abstractes que per molt definits que estiguin no els podrem entendre, realment, fins que no n’experimentem, individualment, el seu significat: l’únic legítim per a nosaltres. M’estic referint a conceptes com ara llibertat. Què vol dir realment? És una paraula que podem entendre per definició? Penso que, en tot cas, podem entendre el sentiment de mancança d’aquest dret que per natura ens correspon. I per la mateixa regla de que no existeix blanc sense negre ens podem fer una idea, bastant encertada, del que vol dir sentir-se lliure. I vivim intentant trobar, gaudir i defensar aquesta llibertat que ens creiem nostra més per convicció i ideologia que no pas per sentiment perquè el desconeixem. Però el significat de llibertat només l’entendrem quan el coneguem, quan l’experimentem en el nostre dia a dia. I per a cadascú/na, dependentment dels seus aprenentatges vivencials, anirà adquirint un significat propi, l’únic i vàlid per a cadascú. És a dir, la llibertat cal sentir...